Maragall inacabable (6)

Tan aviat com el 1895 escriu un text que deixa inèdit titulat molt explícitament La independència de Catalunya, on parla d’una independència intel·lectual dels catalans. Intel·lectual: s’ha de tenir present que no deixa de ser la independència limitada al món de les lletres que cinquanta anys enrera Rubió i Ors, Lo gaiter del Llobregat, ja havia proclamat amb aquelles famoses paraules: “Catalunya pot aspirar encara a la independència,” i ràpidament hi havia afegit “no a la política […], més sí a la lliterària.” Hi ha una diferència. Maragall ho actualitza en uns moments de gran decadència de l’estat:

“hem de creure arribada a Espanya l’hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta.”
La cosa morta és naturalment Espanya o, millor dit, allò que no li agrada d’Espanya a Maragall. Maragall se sent fort, sent Catalunya forta. L’estat Espanyol, en canvi, és dèbil:

“este miedo a la diversificación del régimen de provincias naturalmente diversas es el mayor signo de debilidad que se puede conocer en un Estado unitario.” (1896)

Tot plegat és una qüestió de força. “Es menester restaurar el derecho a la fuerza”, diu, l’any 97 en un article a favor dels grecs de Creta que volen separar-se de Turquia.

Hi ha una altra carta a Antoni Roura de 1898 on, parlant de l’estrena de la seva traducció de l’Ifigènia de Goethe, Maragall diu que a Barcelona, “almenys moralment, que és lo que interessa” ( fixem-nos-hi: moralment, espiritualment, culturalment ) “ja quasi no en som” ( d’espanyols ), “i per això podem tenir i tenim esperança de redempció. La qüestió per Catalunya és europeïtzar-se, tallant més o menys lentament la corda que la lliga a la Morta.” ( Espanya ). Notem que tres anys enrera feia servir la mateixa expressió però dient que la corda s’havia de tallar no pas “més o menys lentament”, sinó “ben de pressa”.

Això arriba lògicament al punt àlgid aquest 1898 amb la pèrdua de Cuba, qüestió que ell ha anat analitzant als articles i que s’ha vist clarament a venir. És l’any de l’Oda a Espanya, que acaba:

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Interpretar aquest “Adéu, Espanya!” tampoc és tan senzill. Tot i la radicalitat de l’expressió d’aquesta “veu atronadora”, està dient adéu no a Espanya sinó a una determinada Espanya, i encara diria que en realitat el que fa és una amenaça: escolta tu, que si no ens escoltes, que si no ens entens, ens separarem. Són aquestes amenaces tan típiques del nacionalisme. Quan hi hagi el triomf de la Solidaritat catalana, escriurà un article titulat Visca Espanya!. Vull dir que, d’acord, es pot tenir el coratge de dir “adéu, Espanya!”, però que per més que li diguis adéu, Espanya es queda quieta, no sé si m’explico.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant