La neu

La neu està bé perquè és contradictòria. L’endemà d’una nevada es fon als llocs més assolellats. Detecta els racons freds, s’arrecera al peu dels murs que l’aïllen de l’escalfor i nia als enforcalls dels arbres. Acaba fent un mapa tèrmic. També dóna el negatiu del paisatge. Els punts foscos rebenten de llum. Esmorteeix i silencia com un claustre de suro i a més és profilàctica, manté els cadàvers i congela els dies, que triguen més a apagar-se, perquè la neu reté la llum.

És antinatural. De cada arbre en fa una lletra i com un notari redacta escriptures de propietat. Delimita la massa confosa de la vegetació, retalla els camps entre els camins, separa vessants, aclareix on comencen i acaben turons. Amb el sotabosc en blanc, els turons es desespongen i s’aixafen. Només hi ha els arbres clavats a la neu.

Té paradoxa. Cau com cendra i es torna com si fos pedra. Per això dilluns passat va estellar els arbres. Molts van caure a les carreteres i els cotxes no podien passar. El meu poble va quedar incomunicat. Les torres que portaven el corrent van torçar-se com si fossin de plastilina i va anar-se’n la llum. L’endemà no es podia treballar. La gent anava a veure el temporal, la platja nevada i el mar blanc d’escuma.

Quan va tornar a fer-se fosc, el poble va anar barrejant-se amb la nit. Ara els carrers travessaven muntanyes cúbiques i ordenades. Mirant enlaire, la ciutat del cel sí que tenia llum. Estrelles entre els espadats dels edificis. Carrers opacs amb carrers d’estrelles a sobre. T’aturaves en una plaça i només veies això, una plaça d’estrelles a sobre el cap.

Sort que tenia l’estufa de gas i la llar. Dormia sota una gran enciclopèdia de flassades. Costava una mica aixecar-se al matí, per la fred, però vaig trobar esplèndid haver-me tret de cop de sobre tanta retòrica tecnològica. Fora aigua calenta, fora la calefacció narcòtica, fora internet. N’hi ha prou amb les espelmes i el llibre i la llar. Les botigues estaven tancades, no hi havia diaris, el mòbil no tenia bateria… Millor! Desconnectat del món com un mort! La Terra gira però tu ja n’ets fora. Adéu-siau! Oblideu-me! Vaig omplir el congelador de neu. Tenia aigua, una bombona de recanvi i botifarres congelades per passar una setmana. Tenia familiars i amics per un cas d’urgència, i a més els desconeguts ara ens parlàvem pels carrers. Ja em netejaria amb aigua freda, o faria pudor. Total, estava incomunicat, no havia de veure ningú.

El dijous ja n’estava més que tip de la brutícia i la fred i el llibre i la seva mare. Quina mandra, haver d’escriure a mà. Quina pèrdua de temps. La remor dels generadors em recordava l’Àfrica subsahariana però amb fred. La casa continuava sense llum. A la tarda vaig agafar el cotxe i vaig abandonar el meu poble com un vil traïdor. A un costat de la carretera vaig veure les torres metàl·liques plegades i a l’altre costat, posts fetes amb fusta que havien aguantat perfectament. Pensava en els avis tremolant a les cases i els pavellons habilitats. Pensava en qui pagaria tots aquells dies sense treballar. Maleïa els ossos als responsables, a la xarxa d’endolls politicoempresarials que havia acabat petant com era inevitable, perquè l’avarícia no té fons, maleïa els beneficis dels últims anys a compte de les pèrdues d’ara. I la salvatjada de fer tornar pobles sencers a la vida cavernícola. Perquè si els perjudicis econòmics seran enormes i no hi haurà diners per compensar-los, els morals no es podran ni quantificar.

El Punt, 14 de març del 2010 )

One Response to “La neu”

  1. Lluís Says:

    Em penso que acabo de llegir la millor reflexió sobre els fets.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant