Maragall inacabable (8)

3. Terrenal

Aturem-nos en aquesta paraula, alma, ànima, l’ànima castellana, l’ànima andalusa… Aquest concepte indefinit de l’ànima d’un poble. Maragall el treu d’un pensament romàntic que havia arribat a Catalunya feia temps, però que pren una nova vida al tombant de segle i que ell posa sobre el paper d’una manera tan efectiva que encara avui serveix. Aquesta és la gran importància del Maragall teòric. Són les idees romàntiques de l’ànima d’un poble, una ànima eterna – ““lo íntimo immutable”, deia Maragall -, que es manifesta en una determinada personalitat que té l’expressió més diguem-ne concreta, més constatable, en l’existència d’una llengua diferent. Això s’ha de ressaltar i m’hi aturaré perquè és d’una gran transcendència per nosaltres. Ha condicionat la cultura catalana ja d’algunes dècades abans de Maragall, però sobretot després de Maragall, perquè ell ho teoritza, i és el paper essencial de la llengua catalana com a nucli del nostre poble. I qui diu la llengua diu la cultura, perquè en el cas d’una persona concreta no ho sé, però em sembla clar que la manifestació cultural més elaborada que pot donar un poble, un país o com se’n vulgui dir, és una llengua. Per tant, defensant una llengua es defensa la màxima expressió cultural del col·lectiu, i aquesta idea de la prioritat de la cultura en el cas català és molt important, fins i tot distintiva.

L’ús més alt de la llengua és la literatura, que, en paraules de Maragall, és “la expresión del alma de un pueblo”. El alma de un pueblo, lo íntimo immutable… És clar, però les coses no són immutables i tal com ens ha anat als catalans després de Maragall encara es veu més clar. Hi pot haver una invasió, una decadència, una pesta, i d’aquesta eternitat del poble, d’aquest “íntimo immutable”, què ens en quedaria? Segurament en quedaria el paisatge. Pot petar la central d’Ascó i els catalans podem morir-nos tots i encara quedaria el paisatge. I per Maragall del paisatge en surt la llengua, que conforma les persones. I les persones el que fem és retornar a través de la literatura i de l’art allò que el paisatge ens havia donat, deixat.

“El arte verdaderamente humano sólo puede salir de la realidad para devolver a Dios humanamente lo que Él divinamente puso en la tierra. El hombre es, pues, la planta y el florecimiento espiritual de la tierra; toda la tierra tiende a Dios que la creó, y esta tensión es la que produce al hombre, tierra espiritual.” (La obra y su título 1905)

A l’Elogi de la paraula (1901) ja havia lligat del tot la paraula a la terra i a la causa catalana. Déu n’hi do el que arriba a dir:

“el verb que omple la creació es manifesta a través de la terra per la paraula de l’home, que és la suprema expressió de cada terra, ¿quin altre arreglament de les terres pot ésser desitjat, si no és aquell assenyalat per la vida espontània dels llenguatges?(…) Tinguem ben present que no som pas uns sublevats portant una bandera contra una altra bandera, sinó uns apòstols inflamats en llum divina, que avancem per aclarir les tenebres (…): que la nostra causa no és sols la causa d’una nacionalitat, no és un plet d’Estats o una renyina de famílies, sinó un ideal humà arrelat en l’amor diví que anima bellament al món.”

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant