Floreta

Una experiència personal entremig del debat animalista

Vinc de sacrificar la meva gossa. No sé com posar-m’hi, no sé si pateixo prou o si pateixo massa per un animal.

Era una pastor alemany vella de catorze anys i esquifida per naturalesa. Fa mesos li va sortir un tumor de mama. El tumor va créixer. Era com si li hagués crescut un penis. La veterinària va dir que no valia la pena operar-la. Mentre no pateixi, va dir, mentre el bony no supuri… El tumor va continuar creixent. Quan caminava li ballava a sota el ventre com una magrana.

L’he dut a la veterinària pensant que l’operessin. Treure-li el bony i que passés l’estiu amb la panxa embenada. És el que hauríem fet amb una persona. Últimament hi havia taques de sang a l’entrada, però no em semblava que l’animal patís. Una cosa que saben fer els gossos és somriure. La Floreta últimament somreia força encara que perdés pèl i s’hagués anat tornant un sac d’ossos. Potser no li donava prou menjar. Han quedat llaunes de menjar per gos. Però la veterinària m’ha dit que els gossos no expressen bé el dolor i que potser estava prima de tant de patir. No em trec del cap com somreia la gossa.

Tinc l’abric ple de pèls grisos enganxats. Ja no era capaç d’enfilar-se sola d’un salt al maleter. M’he rentat les mans però encara em fan pudor. Ara llençaré el morrió, el collar i la corretja, el coixí de sofà tacat de sang que li servia per dormir al garatge. Treuré el bol de l’aigua i les últimes cagarades seves del jardí, que no quedin records a la vista, i llençaré el rebut de cent trenta euros de la veterinària.

Li ha afaitat uns centímetres quadrats de la cama, li ha fet un torniquet, ha omplert la xeringa d’un líquid rosat i li ha clavat l’agulla. El pitjor ja ha passat, li ha dit. Després ha acoblat la xeringa a l’agulla i m’ha mirat a mi, m’ha dit «li poso» i jo he dit que sí. La impressió que tinc és que ara tots els gossos em bordaran quan em vegin. Abans la veterinària m’havia demanat si volia endur-me’n la Floreta i tornar després a la tarda amb ella i jo he dit que no.

He tingut la mà sobre el seu cap perquè estigués tranquil·la estirada a la taula. No he notat cap espasme, cap ofec, cap tremolor ni res. S’ha mort amb els ulls oberts. Estava calenta. Llavors la veterinària m’ha preguntat si voldria enterrar-la al jardí o fer-la incinerar. Que la incinerin. Sola o en grup? En grup. Rebràs una carta certificant-t’ho. No cal. M’he ofert a ajudar la veterinària a baixar el cadàver de la taula d’operacions. M’ha dit que millor que no, que posar l’animal a la bossa és una escena molt desagradable.

Buscava sempre companyia. Li tiraves qualsevol cosa que te la duia. S’estava a la porta i només reposava quan tenia tota la família a casa. Ens esperava, ens vigilava i ens protegia. Era una gossa pastora.

Mai més cap gos.

He sortit de casa amb la Floreta al maleter i he tornat sol. Hem anat a comprar aigua i hem passat per «la Caixa». M’esperava al cotxe amb les orelles dretes. Després hem passat pel veterinari. Vaig veure l’anunci d’un cadell a una revista de compravenda. Va valdre menys que matar-la. Vam posar-li Floreta pensant que quan creixés li posaríem Flora. Li va quedar Floreta. Els primers anys va ser difícil, ens feia forats al jardí, la Floreta es carregava les flors, ens ensenyava les dents, mossegava. Algun cop la vaig maltractar. Va anar-se fent vella. Al final hem passat una bona època, jo amb aquesta feina solitària i ella ajaguda als meus peus. Ara el que em dol més és no haver-li deixat tenir fills. Quina pallassada de món.

El Punt, 21 de març del 2010 )

2 Responses to “Floreta”

  1. Àngel Vilardell i Vilardell Says:

    simplement meravellos,es un escrit que et surt del cor,el vaig llegir-lo el diumenge i la meva companya en va dir per que polrava,plorava per

  2. Àngel Vilardell i Vilardell Says:

    plorava per que totes les paraules,totes les comes i tots els punts destilen amor,nomes puc donar-te les GRACIESper aquet i tots els teus articles.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant