Maragall inacabable (9)

Des de Poe i Baudelaire, el simbolisme havia trobat una manera d’explicar l’interior, l’ànima, si volem dir-ne, transportant-la a l’exterior, al paisatge. Maragall ho porta al límit en un poema molt important del 1901 que es diu Les muntanyes i que fa:

A l’hora que el sol se pon
[ el moment decadentista del crepuscle, quan tot es confon, el paisatge no és clar, com la boira. ]

bevent al raig de la font,
[ idea maragalliana de l’emanació de la terra (“el alma de un pueblo es el alma universal que emana al través de un suelo”)]

he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.
[ o sigui, la possibilitat a través de la poesia d’arribar més enllà de la realitat física immediata, a coneixements místics com el del final de l’Oda infinita, al “ressó de les cadences / de l’aucell d’ales immenses / que nia en l’eternitat.” Em salto uns versos: ]

Quan m’he adreçat i he mirat,
la muntanya, el bosc i el prat
me semblaven altrament:
tot semblava una altra cosa.

[I més endavant diu que:]

Tot semblava un món en flor
i l’ànima n’era jo.

Jo l’ànima pacífica del ramat,
esquellejant pel bac mig amagat.

Jo l’ànima del bosc que fa remor
com el mar, que és tan lluny en l’horitzó.

I l’ànima del saule jo era encara
que dóna a tota font son ombra clara.

I continua així espiritualitzant-se, convertint-se en l’ànima del paisatge, és a dir, ell, Maragall, està personificant en si mateix l’ànima del paisatge. És en una comunió perfecta en la qual no sabem què és paisatge i què és Maragall, on comença ell i on comença el paisatge, perquè ell és l’ànima d’aquestes muntanyes. I no cal dir que n’és l’ànima en tant que artista capaç de posar aquest paisatge en paraules, de ser-ne l’intèrpret, que és el que farà a Visions i cants a través de les emanacions en forma de llengendes i folklore, també, de manera que no podem pas dir que fos una empresa petita o modesta, la de Maragall, de somatitzar, personificar el país, l’ànima del país, tan a la poesia com als articles. Ell, com a muntanya, de fet és el poble català com a muntanya. Ho dirà més endavant: “què és Catalunya, sinó un seguit de muntanyes que se’n van a veure el mar?” (1905, a les Festes de la Bellesa de Palafrugell ).

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant