Maragall inacabable (10)

Aquesta comunió amb el paisatge és el que Maragall busca a través de la cultura, que paradoxalment haurà d’eliminar cultura per tenir un accés directe a la realitat. “Esforzarse en ser sincero parece una paradoja” (1901), observa, però es necessita una cultura renovadora i antillibresca. “Si el cielo iluminado y las montañas y los árboles movidos por el viento se entraran por mi ventana y tomaran expresión sobre mi mesa, éste sería mi libro ideal”. Recordem Paternal, tan antiretòric i despullat, pastat amb aquelles bombes que li havien entrat per la finestra i se li havien posat a sobre la taula. Tinguem present també que Maragall està seguint de prop, i en deixa constància a través d’articles de crítica literària, el procés d’”autopoetización” que està vivint en aquells moments Verdaguer. La lliçó heroica de Verdaguer també incloïa la tendència a un llenguatge cada vegada més net, ingenu, infantil. Durant uns anys, Maragall s’escriurà amb una nena que havia conegut a una masia del Montseny, a qui va enviar una desena de cartes en vers assajant un llenguatge infantil. La sortida de la retòrica per la porta de la ingenuïtat tindrà un recorregut llarg al vint, només hem de pensar en aquella frase de Picasso, que deia que a dotze anys ja podia pintar com Rafael però que havia necessitat tota la vida per aprendre a pintar com un nen. Papasseït o Rodoreda ho van aplicar a la literatura.

La identificació d’ànima i paisatge ens retorna a una unió de cos i ànima difícil d’acordar amb el cristianisme. Això durà un dia Maragall a escriure el famós Cant espiritual. Maragall va a parar als grecs, al paganisme, a abans de Plató. És una identificació tan intensa que li desperta el desig eròtic. En unes festes de la Bellesa de Palafrugell, l’any cinc – on assisteix per cert un nen que es diu Josep Pla -, Maragall adverteix que:

“si en un moment de llum heu contemplat la terra que teníeu al davant, corprenent-vos la seva bellesa i com aquell qui diu veient-li l’ànima, de seguida el nom de la dona aimada haurà d’esma brollat dels vostres llavis com un desig de que en ella s’encarnés aquella bellesa, per a vosaltres poder fer-la immortal posseint-la.”

O sigui, la bellesa del paisatge us ha fet desitjar que el paisatge s’encarnés en la dona estimada per poder posseir d’aquesta manera el paisatge i tenir-hi un tracte eròtic. “Poder fer-la immortal posseint-la,” diu. Déu n’hi do. I encara continua:

“…i s’alça el vostre pit en un sospir, i obriu els braços com per abraçar-la – abraçar una prada! – i el mateix que folls li dieu: – Oh! Parla’m; t’estimo! – Així naixen l’amor i l’art ensems que de seguida el vostre sentit hi evoca una forma de dona. Oh! Si aquí fos ella – exclama el jove enamorat (…); i la dona apareix al vostre sentit intern, apareix en l’ombra clara dels faigs, damunt la verdor florida; es mou, alça els braços, s’inclina, us somriu, son peu bat acompassadament l’herbatge; heu’s-la aquí que dansa.”

I més avall diu:

“Per això trobem tan admirable aquell profund sentit amb què els grecs poblaven la natura de fantasmes humanes: que en cada font hi veien una nimfa (…) [ recordem la font de Les muntanyes on el poeta beu ]. I tot això no fou pas una pura i vana fantasia, sinó lluminosa endevinació de que, en aquest món, tot va a parar a la naturalesa humana, i de que el deler d’immortalitat que dóna la bellesa sols en amor pot satisfer-se.”

Maragall proposa aquesta identificació absoluta amb el paisatge. És l’elaboració intel·lectual a partir del lligam amb la terra, el terrer, les arrels, només que això va molt més enllà. L’any 1975, Joan Miró diu:

“La terra, la terra i només la terra. (…) És la terra, la terra: és més forta que jo. Les muntanyes fantàstiques tenen un paper molt important en la meva vida, i el cel també. No pas en el sentit del romanticisme alemany; és el xoc d’aquestes formes en la meva ment, més que no pas la visió en si. (…) Perquè Mont-roig és el xoc preliminar, primitiu, on sempre torno. Els altres llocs es mesuren en relació a Mont-roig”

“Les muntanyes fantàstiques”, altre cop les muntanyes. I encara més endavant, quan se li pregunta si pretén amb la pintura acostar-se a la infantesa, Miró respon: “Sí, s’ha de gratar el terra per trobar la font. S’ha de furgar.”

“Só la font del comellar” diu Foix a l’És quan dormo que hi veig clar. El lligam de l’avantguarda catalana amb Maragall es podria estudiar.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant