Ali Habib

Ali Habib hauria nascut a Bagdad, tindria seixanta-cinc anys i seria professor universitari a Berlín, on hauria viscut des de l’any 1965, si aquesta no fos una identitat falsa.

«Les armes de destrucció massiva no existien, era una estratègia per acaparar els camps de petroli i canviar la situació geopolítica a favor dels americans. Els dotze anys de bloqueig anteriors havien estat molt durs, especialment per a la classe mitjana, que era molt àmplia. El país es va empobrir completament i la gent va posar-se contra Saddam. Volien que desaparegués per tornar a una vida normal. Per això molts amics i familiars meus van viure la invasió amb indiferència. Però l’Iraq sempre ha estat anticolonialista i antiimperialista, i després de la invasió els americans van haver de pactar amb els partits religiosos xiïtes. Els americans han intentat dividir el país. Des del començament de l’islam a l’Iraq hi ha hagut sunnites i xiïtes. La meva mare era sunnita i el meu pare, xiïta. No hi havia problema. Els iraquians érem coneguts per la diversitat d’ètnies, arameus, mandeus, cristians… Jueus fins als cinquanta. Jo no sóc religiós. La guerra ha dut governs religiosos. La suposada alliberació també ha fet malbé aquesta cultura.» «El règim de Saddam no era sunnita?» «Ell i els seus col·laboradors, no pas el règim. Dels 54 càrrecs més alts de Saddam, aquell famós joc de cartes, 36 eren xiïtes. Dir que hi havia uns opressors justificava la guerra. Van destrossar l’estat central i Al-Qaida va aprofitar el buit per filtrar-se on abans no podia. Però s’ha de diferenciar entre la resistència i Al Qaida. Al Qaida també vol dividir la societat iraquiana. En aquest punt es troben els uns i els altres i fan la seva guerra en el terreny iraquià. Es necessiten mútuament.» «Com es veu avui la invasió?» «La situació és tan desastrosa… Qui pot, marxa. No hi ha seguretat, ni treball, ni esperances. Només tres estats donen visats, Jordània, Síria i Turquia. La meva família va anar a Síria l’any 2006. A Síria, hi van arribar més d’un milió d’iraquians. No queda feina ni a Síria ni a Jordània, i molts n’han tornat. La classe mitjana-alta ha pogut marxar perquè tenia estalvis, però és una gran pèrdua per al país, la gent preparada se’n va. Molts proven de venir il·legalment a Europa. No sabem què farà Obama. No crec que els americans es retirin. L’Iraq té la segona reserva més important de petroli del món i hi ha el conflicte amb l’Iran. Potser no hi enviaran més soldats, però hi mantindran bases. També veuen que la divisió dels grups de l’Iraq no ha estat encertada, perquè l’Iran en treu profit. Els grups religiosos han perdut influència però encara dominen la política. No sembla que hagi de canviar res aviat. Els americans han perdut coses en aquesta guerra. Els iraquians, moltes més.»

L’Iraq és part de la quota de nihilisme d’aquests temps. L’entrada dels espanyols a la festa va començar amb una foto d’Aznar i Bush amb els peus sobre la taula. Vam tenir els atemptats de l’11-M, la victòria de Zapatero, el segrest dels cooperants catalans. No es pot dir que ens sigui una guerra aliena, però cada dia en parlem menys.

Fa tres setmanes va haver-hi eleccions. Els atemptats van causar 38 morts i més de cent ferits. L’endemà un corresponsal va escriure: «És l’anònima mort de cada dia!» Abans-d’ahir, amb 42 morts i 65 ferits, es van saber els resultats. Trobareu uns relats breus d’Ali Habib sobre la vida a l’Iraq a http://monika-anselment.net, traduïts per Quim Monzó.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant