Maragall inacabable (11)

Tornem a Maragall. L’hem vist encarnant la comunió amb el paisatge a través de les muntanyes, però és una operació que serveix per qualsevol element concret del paisatge. Ho exemplificarà amb l’atmetller o la ginesta.

“Jo de l’ametller ne diria l’arbre de la llibertat; i en plantaria un a cada casa per ensenyança. I els nostres fills naixerien lliures, i les nostres filles deslliuradores d’esclaus: dels esclaus de l’ordre, dels esclaus de la prudència, dels esclaus de la mort.” (La lliçó dels ametllers)

És a dir, l’ànima de la terra es transportaria a la dels fills a través dels ametllers. I sobre la ginesta diu:

“En la quietud de la muntanya em trobo tot sol damunt d’una mata de ginesta florida. Llavors me’n podrien venir de doctors i savis i polítics a demostrar-me (…) que Catalunya no és tal nació, sinó una província d’una nació: jo ho escoltaria tot serenament i tan savis podrien ésser que jo els digués: – Vaja, teniu tota la raó; però, veieu aquesta ginesta? Sentiu l’olor? Doncs jo trobo que fa olor de Catalunya. Ja podeu desar tots els vostres arguments. Catalunya és Catalunya perquè fa olor de ginesta.”

Que com a argument és descomunal. Catalunya és Catalunya, en el sentit que és una nació, perquè fa olor de ginesta, com podria dir-se que ho és perquè fa olor de romaní o d’olivera o de pa amb tomàquet. No som lluny de la formulació de Jaume Vicens Vives de la “voluntat d’ésser”, que ha portat a expressions que encara avui sentim dels polítics, com ara “Catalunya és” o “Catalunya vol ser”. És a dir, en definitiva Catalunya és Catalunya, en el sentit d’una nació, perquè a mi em dóna la gana. És un pur acte de llibertat. En el fons hi respira una altra frase seva: “He aquí el alma catalana: libertad.” Per això tanca l’article sobre la ginesta amb un poema que acaba:

En la flor de la ginesta
Catalunya m’ha parlat;
m’ha parlat de la gran festa
de la nostra llibertat.

Fixem-nos si és potent aquesta identificació del paisatge, de la intimitat del paisatge, amb la persona a través de la llengua, que quaranta-cinc anys després, el 1949, Rodoreda fa una primera visita a Catalunya des de l’exili, i després, quan torna a París, escriu a Josep Carner el següent:

“La primera impressió que es té quan s’arriba a Barcelona és que la F.A.I. va guanyar la guerra. I ara quasi es pot dir que si hi classifiqueu la gent segons llur pes – gent decent, fins a 58 quilos; bandarres, de 58 en amunt – no us equivocareu pas de gaire. Afortunadament encara hi ha alzines, pins i ginesta, i és molt possible que a partir d’aquests elements es pugui reconstruir tot.”

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant