Maragall inacabable (14)

 

A El maestro y el padre (gener del 1906) compara España amb “un hombre sano… pero sin cerebro y sin médula espinal (…) ¿Había un pueblo español en el sentido político de la palabra? (…) Era menester hacerlos primero hombres civilizados, darles su congrua de cultura, y con ella la potencia social, la inervación, la función política, y entonces sí que habría, sin duda alguna, un pueblo español. El problema de éste era, pues, evidentemente un problema de educación.” A Espanya hi falta educació. És el peix de sempre que es mossega la cua de sempre: no hi ha una bona política perquè no hi ha cultura i no hi ha cultura perquè no hi ha una bona política. “Algunos creen tiempo ha en una misión que cumplir en el África vecina; otros en hacernos núcleo de una civilización iberoamericana; aquí en Cataluña somos muchos los que pensamos que ante todo hay que empezar por descubrir el alma peninsular para reconstituir en armonia con ella todos los organismos sociales de la península ibérica” (La levadura, 1906) És a dir, una vegada siguem un país civilitzat a través de la cultura, i només llavors, podrem dedicar-nos a descobrir què ens uneix els peninsulars – tots – i a partir d’aquí reconstruirem, reconstruirem un estat, com dirà més endavant, segons “el ideal federativo.” (Aprisa, 1906). En el fons jo diria que no deixa de ser una identificació amb un paisatge determinat i elementalíssim, el de la península, que ara veurem que per Maragall ha de posseir un esperit “celtíbero” que ningú ha vist mai, però tampoc ha vist mai ningú l’esperit català que ell encarna, tot és posar-s’hi.

Tinguem present també que això està dit l’any que la cultura catalana viu un dels moments de més esplendor de tota la seva història, el 1906, quan tenim culturalment en actiu els modernistes i els joves noucentistes, quan surten Els fruits saborosos, La nacionalitat catalana, quan Eugeni d’Ors engega el Glosari, quan surt Pilar Prim i quan es fa el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, però que sobretot és l’any que s’articula la unió dels partits catalans, un ideal que Maragall sempre expressarà, perquè, naturalment, és l’única manera d’aconseguir res. “Tot lo demés, sense això [la unitat del catalanisme], és quincalla: això, per si sol, és el cor de diamant que tot ho resisteix o tot ho trenca, segons convé”, diu. “Sempre me’n recordo de lo que tantes vegades m’havia dit don Joan Mañé: “El dia en què Catalunya tingués quaranta diputats ben seus al Parlament espanyol, ningú més li faria la llei.”.

Som en aquest moment, Maragall torna a veure Catalunya forta i escriu uns articles èpics, de naixement d’una nació:

“No has sentit mai dir allò de: “si tal cosa succeís, fins les perdres s’alçarien? Doncs ara som en això: que les pedres s’alcen; que cada home és un tros de la terra nadiua amb cara i ulls i esperit i braç; i la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regirar-se; i ho crida en tots els seus fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos, ciutadans, blancs i negres, rics i pobres. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pageses, ni partits ni res més sobre d’ella que un gran afany d’acallar-la, i satisfer-la, perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà o carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric d’una millor manera que abans: de la única mnera en què un home pot ésser ben bé lo que sia: això és, en conformitat a la naturalesa que la terra mateixa li donava.” (L’alçament)

Amb el triomf de Solidaritat, ja es pot cantar “Viva Espanya!”, visca la nova Espanya, la que respecta els seus pobles, la que “ha de viure en la llibertat dels seus pobles; cadascun lliure en si, traient del terrer propi l’ànima pòpia, i de l’ànima pròpia el govern propi, per a refer tots junts una Espanya viva”.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant