Maragall inacabable (15)

Naturalment no és tan fàcil. Aquests entusiasmes són com l’”adeu, Espanya!” i duren el que duren. Tot just mig any després  Maragall escriu El fantasma:

“És la qüestió d’ésser o no ésser [repesca altre cop la idea de Hamlet], de vida o de mort. Espanya, ¿és un sol poble o un agregat de pobles? ¿És un círcol amb centre, o és un joc d’atraccions de centres diferents? ¿És un astre o és un sistema d’astres? Ja ho veieu: tota la nostra història és posada aquí en qüestió, i ens hi juguem, no sols el present, sinó el judici de tot lo passat, i sobretot la immensitat del que està per venir. (…) Ens disputem la nostra fe de vida: res menys que la resposta an aquesta pregunta: què vol dir ésser espanyol? No hi ha cap poble al món a on, avui per avui, s’hi jugui semblant partida. Alerta, doncs.

Serà de Catalunya la glòria o la culpa d’haver-la entaulada aquesta partida. Nosaltres hem de fer que sia glòria. I com? Identificant ja des d’ara el nostre amor viu a Catalunya amb l’amor a l’Espanya renovada en què la volem veure. I això no ens costarà gaire, perquè la nostra Catalunya ara ja n’és un tros d’aquesta Espanya; de modo que ja podem començar a dir-ne “la nostra Espanya”(…) La d’ells és un fantasma històric: la nostra és la única realitat viventa, suplantada per aquell fantasma.” [fantasma, que és com tornar a dir morta].

Està conveçut que l’autèntica Espanya és la seva. La teoritza en diversos articles, però potser més val llegir-ne la forma succinta dels versos de l’Himne Ibèric, compost el 1906. La part cinquena ( titulada Una veu, que és la seva, la catalana ) fa així:

Sola, sola enmig dels camps,

terra endins, ampla és Castella.

I està trista, que sols ella

no pot veure els mars llunyans.

Parleu-li del mar, germans!

La suite acaba amb els versos:

Ibèria! Ibèria! Et ve dels mars la vida,

Ibèria! Ibèria! Dóna als mars l’amor.

És a dir, “España es una tierra que pende de una cordillera sobre los mares, y en cada mar sus vientos. (…) Pero en el centro de ella [Castella], lejos del Pirineo, lejos de los mares, es fácil el olvido: allí parece que España está, no en medio del mundo, sinó fuera del mundo, como un planeta aparte; y sus pueblos que están en el mundo parecen olvidados. Y así el pueblo peninsular no se compone, porque un mar no sabe del otro (…) Y, sin embargo, es toda una tierra que pende de una cordillera sobre los mares; y esto quiere un alma peninsular: quiere un rey que se meta el pueblo en el alma.”

No m’hi aturo però Maragall fa grans lloances a la monarquia, és aquella idea que Pujol reprendrà del monarquisme burgès català, és a dir d’un poder per sobre de l’estat que torni a igualar Castella amb l’Aragó. Ho fa molt explicit durant la visita reial d’abril de 1904, on per cert profetitza que als catalans “ens convenen molts anys de desert, encara, abans d’arribar a la terra de promissió…” Ja hem vist quan profetitza l’existència d’una ànima celtibèrica que Maragall té aquest punt irracional del visionari, l’encerti o no, això és indiferent.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant