Sant Jordi 2010

L’altre dia algú em deia que la manera d’escriure literatura canviaria molt perquè canviaríem de la pàgina a la pantalla, «i la pantalla no té fons». M’ho vaig prendre com la descripció suggeridora d’un problema que tenim els que treballem sobre pantalles. Mentre escric, darrere el full del processador de textos –com qui diu a sota l’estora–, hi ha un formigueig, un abisme atractiu i falaguer com tots els abismes, fet de notificacions, suggestions i vida: internet. I és veritat que no té fons. Però tampoc té fons si miro per la finestra que hi ha a la paret. Cada vida enfronta un o altre infinit angoixant. Si no és la pantalla, els llibres fa segles que superen les capacitats lectores d’una vida, i abans dels llibres van ser els pergamins, els papirus i les pedres, i abans el coneixement mateix. Els humans som molt poca cosa per tanta profusió, però els límits encara ens angoixen més.

Un pot escriure diferent, però no pas millor que Carner. La manera d’escriure canviarà com ha anat canviant sempre, que no és tant. Amb l’escriptura es va poder complicar l’argument perquè l’obra ja no havia de ser memoritzada, amb l’audiovisual ja no ha calgut explicar per escrit com és un rinoceront. Potser sortiran llibres per entregues on-line periòdiques, i la gent compartirà la intriga i hi participaran com els hooligans al camp. Però el fulletó ja va tenir la seva època escrita, ara s’ha fet serial televisiu (fa deu anys, Stephen King va començar una novel·la per internet. A mesura que els escrivia, podies descarregar-te els capítols pagant o gratuïtament –els e-books de King havien estat hackerjats–. Ell es comprometia a continuar la novel·la mentre les descàrregues pagades passessin del 75%. Això també és interacció. Va quedar inacabada),

Els instruments musicals arriba un punt que s’estableixen. La perfecció s’ajunta amb la tradició. En tot cas, s’inventen instruments nous. El llibre ara serà una aplicació més de la pantalla. Molt bé. Ens traurem de sobre les biblioteques polsegoses i no haurem de decidir qui llibre ens enduem a l’illa deserta.

Francament, l’únic que em preocupa és perdre les subtileses de la llum natural sobre el paper, un gust que ja fa temps que afluixa: van desaparèixer els amanuenses, van desaparèixer els tipus de plom que estampaven la lletra en 3D, va desaparèixer el paper d’una mínima qualitat. Les pantalles també rebran i donaran una llum determinada. Tindrem l’avorriment del plàstic, però l’ombra d’una branca o una fulla sobre la pantalla també ens agradarà.

El plaer de la lectura no depèn del suport, sinó de la bellesa del pensament. És veritat que la dispersió li va sempre a la contra, que la curiositat és infinita i que la pantalla en permet molta, perquè «no té fons». Però tant o més que desordenar la pantalla permet ordenar, i escriure, llegir, és pura endreça. De la mateixa manera que la lletra s’ha mantingut i no s’ha imposat un ordinador purament audiovisual, la pantalla tampoc canviarà l’ordre gramatical de les frases, ni el control de l’escriptor.

Els lectors busquem que l’escriptor ens precisi uns camins que nosaltres omplim amb la imaginació. No busquem la interactivitat de la pantalla, no la volem, al contrari, el que volem és que algú triï per nosaltres quina paraula ve a continuació. Farem tots els experiments que vulguem però la narració en paraules, l’espina dorsal del pensament, continuarà com sempre, fent endreça.

( El Punt, 18 d’abril del 2010 )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant