Maragall inacabable (i 18)

En això el temps li ha donat la raó. En qüestió de federalisme i com a periodista senyer de la burgesia catalana, el seu seu hereu directe serà Gaziel. Gaziel als anys cinquanta fa el llarg reportatge en tres volums de la Trilogia Ibèrica, recorrent la península per veure què n’ha quedat d’aquell ideal ibèric, adonant-se amb desolació que no en queda res i constatant a cada pas que per més que vulgui Catalunya no té res a fer davant la força de Castella. És una lliçó terrible que, després de Gaziel, estranya molt que els polítics no coneguin. De fet el més provable és que la coneguin, encara que sigui per experiència pròpia, però que difícilment hi hagi el valor de posar-la sobre la taula amb l’energia que Maragall ho va fer. Gaziel titula l’últim llibre de la trilogia La Península inacabada, i aquest “inacabada” no és casual: és la mateixa paraula de Maragalla a L’oda infinita ( “Tinc una oda començada / que no puc acabar mai.” )

El gran valor de Maragall avui és que ens dóna un contrapunt per valorar el moment que vivim i ens recorda que si sense país no hi ha força, sense força tampoc hi ha país. I per Maragall aquesta força s’encarna en la cultura. Acabo amb la idea de Goethe amb què he començat, que era que els genis viuen diverses vegades l’adolescència. El catalanisme de Maragall és un catalanisme d’adolescència, quan la persona ha passat la infantesa i s’adona de qui és. També és el moment, però, que una persona comença a veure els problemes amb què s’haurà d’acarar. És jove. La capacitat de sorpresa i meravella, l’entusiasme de Maragall avui ja no hi és. El que un s’afigurava de jove acostuma a anar diferent. El 1903 Maragall pot animar als joves catalanistes literalment que “demanin la lluna” i dir-los que amb quaranta-tres anys se sent com ells, “sempre madurant, però mai madur”. Quan avui sents proclames independentistes fetes amb tota la facilitat del món, penses què n’ha quedat d’aquella elaboració maragalliana basada en la cultura. Recordem que el llegat és espiritual. En una carta a Pere Coromines, Maragall li donava la raó sobre el “perill de llençar-nos a una acció política exterior ans de lograr una forta consciència de la nostra personalitat”. De la personalitat pot dir-se’n cultura. Maragall identifica l’ànima catalana amb la llibertat. No cal dir que sense llibertat no hi ha cultura, però que sense cultura tampoc hi ha llibertat.

( Caixafòrum, Cicle de Pensadors Catalans, Tarragona, 3 de febrer del 2010 )

One Response to “Maragall inacabable (i 18)”

  1. diseño web tarargona Says:

    Genial, formato de tu blog! ¿Cuanto tiempo llevas bloggeando? haces que leer en tu blog sea divertido. El diseño total de tu web es bien pensado, al igual que el material contenido!
    Saludos

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant