Espanya
Avui que al meu poble fan el referèndum sobre la independència, m’aturo un moment a pensar els motius que tinc per anar a votar.
Quan era petit portava un àlbum de segells, i ara quan veig escrita la paraula España sempre em ve al cap un segell. En aquest segell primer hi va haver el bust de Franco i després el del rei. Segons el preu, el segell era d’un color o un altre.
Jo sóc d’una vall de la Costa Brava. El millor mestre que vaig tenir s’ha mort no fa gaire, molt vell, per culpa d’unes complicacions derivades de la nevada. Era un mestre dels temps de la República. Després vaig tenir-ne un de barbut que també em va ensenyar força. Els meus pares van rebre l’educació franquista i per tant no tenien cap més cultura que l’heretada. El Sis-cents de casa duia un adhesiu d’Òmnium Cultural a la finestra de darrere, i el meu pare, que no era gens de missa, era devot de la Moreneta. No sé què van fer els meus avis a la guerra, i em temo el pitjor. Tinc records del dia de la mort de Franco, l’arribada de Tarradellas, Tejero, els mundials de futbol i el referèndum de l’OTAN.
He conegut andalusos i madrilenys, aragonesos i gallecs. Els únics espanyols que he tractat eren càrrecs funcionarials, inclosos ministres, amb la carcassa buida i el punt cínic del que mana. La paraula que lligo més amb Espanya és retòrica. Em fa pensar en barroc i en motllos. A la meva vida, Espanya ha estat servei militar, ministeris, contrareforma i inquisició actualitzades, l’Espanya explicada per Goya i Buñuel. Per comptes de considerar la meva cultura, tot el que ha fet ha estat mofar-se’n i mirar d’esclafar-la amb histèria i virulència. Són els fets. Que jo sàpiga, de mi només li han interessat els impostos. Ha mirat sempre d’aïllar-me dels meus. He hagut de tenir fe i confiar que no podia ser l’únic de sentir-me’n exclòs. Tota la vida l’he sentida en contra. N’he constatat el menyspreu i ara els greuges són prou grans perquè només em senti seu per imposició administrativa i per por. No crec en Espanya, trobo que ens fem nosa mútua, encara que és clar qui acaba rebent les patacades.
I ho dic sent de la cultura que ha treballat més per fer-la possible. Com que racionalment les clatellades històriques no ens les podem amagar, hem acabat mirant de donar-nos motius sentimentals difusos, una mena d’època daurada passada o futura que no sé d’on traiem, com si mai l’esperit castellà hagués baixat la guàrdia. De l’Oda a Espanya, de Maragall, no és l”«Adéu, Espanya!», el que em commou, sinó el vers «On ets, Espanya? No et veig enlloc». En el meu cas, ja ni la busco.
I tot i això avui no aniré a votar a favor de la independència, sinó a favor de la mateixa consulta. Tot el que no sigui votar a favor d’un mateix, tot el que sigui delegar, és una cessió perillosa, i vist el panorama català, un poder més pròxim fàcilment podria ser pitjor que l’espanyol. Aniré a votar perquè em sembla un acte democràtic net, un cas originalíssim d’autoconsol que deslegitima encara més l’aparell oficial tan corrupte. El resultat del referèndum i les conseqüències legals importen zero. L’acte en si mateix –l’extraordinària participació tenint present que s’organitza des de baix, i les ganes dels que hi aniran, dues, tres o quinze mil vegades més grans que a les votacions habituals–, em lliga més al país que l’organitza que mil manifestos d’independentisme tronats.
(25 d’abril del 2010, El Punt )
