A la frontera amb Narcís Comadira (1)

Durant l’últim segle, el poeta clàssic, el poeta que transcendeix endavant i endarrere el seu temps, no ha pogut conformar-se a agafar el relleu d’allò que Comadira en diu l’esgarrifança. Els mitjans massius han establert unes normes contràries a les maneres de comunicació més elaborades. A la cursa de relleus que és la cultura s’hi ha afegit la cursa d’obstacles. Els artistes han hagut de saltar-los tan impassiblement com si continuessin corrent en pista nua. Han calgut doncs atletes molt resistents per superar la immediatesa i per tant la dispersió de l’època i fer arribar el testimoni als que vindran i preservar així la continuïtat santa. No n’hi ha hagut tants. Penso en artistes com el pintor i escriptor Ramon Gaya i penso, en el món de la pintura, encara més trasbalsat que el de les lletres, en Giorgio Morandi. La pintura els devia il·luminar encara més el moment cultural que vivien. Artistes que han encarnat la baula d’acer de la resistència, paraula indestriable de qualsevol cultura i encara més de la catalana.

Desplaçats del temps que viuen i per tant atemporals, la seva fermesa ha subratllat el moviment del voltant seu. És com una paradoxa que jo vegi l’obra poètica de Comadira personificada en un senyor molt elegant que viatja en tren, en un vagó en companyia d’altres persones ben vestides i que parlen anglès, com Carner o com Monzó, gent civilitzada, i que em vingui constantment al cap el vers de Girona, “que ve de la frontera va cap a la frontera”.

La poesia de Comadira s’estableix com una marca, la crònica vital d’unes terres de frontera. Sempre l’art s’ha trobat en territori viu i la feina del poeta, amb el lector, ha estat de dibuixar-hi els límits i de domar la béstia. També pot dir-se’n educar o civilitzar. La poesia de Comadira em sembla que és de frontera. No d’una frontera volàtil d’avantguarda sinó d’una frontera estable, aconseguida, fonamentada i mantinguda amb sang. Una frontera concorreguda on se’ns demanaran els papers perquè no hi ha res gratuït, tot és pura consciència. Frontera poètica perquè treballa en una llengua i per tant en una cultura que no està passant precisament les seves millors hores i que molt provablement camina cap al no-res. Poesia fronterera entre els jos diversos del poeta i del seu món. Fronterera entre el nord plujós cap on mira i la llum del sud que vol per llum definitiva. Fronterera entre el romanticisme i el noucentisme. Entre el prosaic a la poesia i el poètic a la prosa. Entre el poeta que pinta i el pintor que és poeta. Entre la tradició clàssica del paisatge preservat, mal que sigui a la memòria, i la radicalitat contemporània de la destrucció urbanista. La presència sovintejada als seus versos de la música, en el ritme i com a tema, també és un senyal molt clar de la frontera. La música que és temps en moviment, la frontera de la partitura. I sobretot la frontera entre l’art tornat vida i la vida tornada art, la frontera fortificada de la incertesa, doncs, i per tant del coratge de la investigació i per tant de la llibertat. La frontera com el punt de fuga pel desig d’arribar al cel verdaguerià de la comunicació plena, en aquest esforç terrorífic de l’artista per arrapar-se a la vida, tan profusament que li caldrà després per força deixar anar llast.

De totes aquestes fronteres, la més glossada per Comadira és la més subtil i inquieta, la temporal, especialment la línia d’ombra que ens separa de la joventut. Molts dels seus versos treballen sobre un present arrossegat cap al passat per l’enyor i sobre un passat arrossegat cap al present pel desig. En principi, el desig es mouria cap endavant. Quan es mou cap endarrere ens fa una tensió i ens trobem al terreny d’una frontera especialment vigorosa, la de les formes de l’ombra. L’any 2002 Comadira va titular Formes de l’ombra el volum que aplegava tots els seus poemes fins al moment. Gairebé no els va tocar de com havien estat impresos anteriorment perquè eren – són – versos vius. El títol explicitava l’ombra que fa de transició entre l’opacitat i la llum poètica. A dintre de l’ombra hi ha la poesia. A l’ombra d’aquest passat que comprèn edats, persones, llengües i nacions. Entre el passat i el futur hi ha el poeta. “Sempre seràs frontera de dues nacions / en guerra.” Ningú podia esperar-se que la creació fos una feina lleugera.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant