A la frontera amb Narcís Comadira (i 2)

Perquè s’és de frontera es necessita la concreció, la fisicitat, per no caure en l’inefable és imprescindible la resistència de no deixar-se endur pel vent i l’energia per desenganxar-se de les filferrades. Demana un pòndol, un pes, agafar-se a les coses terrestres, als fruits, a la pura materialitat en la forma autobiogràfica ( la sublimació del narcisisme ), en l’eucaristia poètica, en versos que també per guanyar pes convoquen la presència i l’agraïment de la millor obra dels altres – que, assimilada, tant serà de l’autor, com del poeta que la glossa, com nostra: triplement nostra. La metafísica basqueja Comadira perquè justament del que es tracta és de concretar, de desemmascarar, d’il·luminar l’ombra. Només podem acostar-nos a la seva ratlla a través de la forma. Comadira sempre ens recorda que poesia és forma.

Aquesta forma s’encarna en el poeta o s’encarna en el paisatge. Són el mateix. “Parlaré vent i sol i aigua salada / abraçades, petons, actes només”, diu, i és un programa. Maragall va escriure una vegada: “Doncs, què és Catalunya, sinó un seguit de muntanyes que se’n van a veure el mar?” Al cap d’un segle, Comadira torna a ratificar-ho. “Tot tu et vas fent muntanya”, diu, país, i ens trobem de nou amb els paisatges físics catalans, de tant de pes a la literatura i la pintura nostres que fan pensar com si la set de civilització, la gana cultural passada durant segles no hagués acabat produint als catalans un desig tan desbocat que ja no busquéssim saciar-nos a través de les persones sinó directament de la geografia que les inclou – probablement també com l’única manera de fer de la necessitat virtut, donada la precarietat política. Fos com fos, Maragall va detectar una realitat preplatònica, la indivisió de les coses i el noms, i el paisatge va emergir conscient de si mateix, en formes reiterades com per exemple el seguiment dels mesos de l’any – el mateix seguiment notarial que van fer-ne en vers Maragall, Català o Carner, i en prosa altre cop Català o Pla… La intimitat de la llengua amb les coses que Maragall va desvetllar, fent-se ell mateix muntaya per demostrar-ho, el paisatge tornat poeta i per tant fet paraula, una força tan pròpia de la nostra literatura, una peculiaritat tan catalana que llegeixo Comadira i penso constantment que quin poeta tan català, com em lliga i em trava a la meva cultura, que acompanyat que em fa sentir.

Comadira va començar aprenent les formes i els mestres catalans i universals i no ha parat de desfer-se de tot el que s’acostés a “malabarismes filoenginyosos”. L’enyor apareix molt aviat i és part del present. L’enyor és el preu de revitalitzar, assumir el passat, però arriba a la completud quan es projecta cap al futur en una nova frontera, la frontera tan carneriana de l’enyor pel que no ha sigut – segurament inevitable en un país tan literari, tan sempre per fer. I va tornar-se vitalista i antillibresc, sapiencial i agraït. El cos busca la bellesa, la cultura serà l’únic consol, el llenguatge ciutadà dels papers privats, el llenguatge assentat, físic, rodoredià dels últims llibres.

El vers “ve de la frontera va cap a la frontera” és del poema Girona de En quarantena, un poema que acabava amb un “tot m’és indiferent” que era com un lema de la poesia de Comadira anterior a Girona. Havia sortit ja un parell de vegades abans i no torna a sortir. El Comadira posterior és un combat enèrgic contra això. És la frase “vull ser optimista”, que és l’únic optimisme possible en aquest món. És establir-se a l’exili vivint a la ratlla de la frontera. Com vols parlar si no de l’ombra, ni no és coneixent-la? Comadira s’ha anat fent tan essencial que ha acabat trobant la frontera depurada entre el ser i el no ser. Tan despullat i íntim que ens interroga severament, i àvidament ens fa sentir que ara i aquí ha arribat l’hora de la veritat. No conec cap més literatura.

( Serra d’Or, abril del 2010 )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant