Courbet

Durant la Comuna de París, participa en l’enderroc de la Columna Vendôme, un monument a Napoleó. Quan l’ordre es restableix, l’empresonen i li reclamen el cost de la columna. Courbet ha exiliar-se a Suïssa, on mor al cap de pocs anys, destrossat per la tristesa i la beguda.

La gent de marina solem viure hipnotitzats de cara a mar. Abans ens submergim en el món exclusiu de sota aigua que no ens girem cap a la muntanya que tenim a darrere. Aquest començament d’estiu, però, la pluja no ha convidat al bany i, en canvi, ha afavorit els boscos. Ha regat i inflat les plantes de pintura verda. Caminar pels voltants sense asfaltar de les poblacions s’ha assemblat força a caminar per un fons marí. Les plantes creixen, les branques pesen i s’abaixen, i ens trobem envoltats de matèria, tal com ens passa enfront d’un quadre de Courbet. En el refrec de la vegetació i la pintura amb la pell, notem els encontorns de la persona, els encontorns d’un mateix vorejant-nos com una xarxa. Courbet pintava els voltants del seu poble d’Ornans, però ens és molt familiar. Passant per Martí Alsina, el seu ofici va arribar als boscos de l’escola d’Olot.

«La pintura és un art essencialment concret, no pot consistir més que en la representació de coses reals i existents. És una llengua completament física que té com a paraules tots els objectes visibles. Un objecte abstracte, invisible, inexistent, no és del domini de la pintura.» Tan materialista era, tan deslliurat d’enganys sentimentals, tan racional i tan francès, que pintava directament amb l’espàtula, com un paleta. «Jo, que conec el meu país, el dibuixo. Aquests sotaboscos són casa nostra, aquest riu és el Loue, aquest altre és el Lison, aquestes roques són les d’Ornans i del Puits Noir. Comprovin-ho vostès mateixos i reconeixeran tots els meus quadres.» Volia dir que la pintura era ell i que, per més que visqués a París, el centre d’operacions seria sempre la vall d’Ornans. D’allà en treia el riu i les roques, els penya-segats, les fonts i el castell, boscos i camins on es trobava els pagesos, pescadors, caçadors, pastors o picapedrers. Els voltants. La malla. Va posar setge a l’oficialitat plantant una tenda a davant mateix de l’Exposició Universal de 1855. En va dir el Pavelló del Realisme. A dintre va exposar-hi els seus quadres. Entre ells hi havia El taller del pintor…, on s’havia pintat a si mateix pintant un d’aquests boscos de la seva regió del Comtat-Franc. Tenia energia per carregar les realitats concretes cap als quadres i expulsar-ne l’academicisme, que és el corcó de l’art.

Cinc anys enrere, havia presentat al Saló L’enterrament a Ornans, una tela de dimensions romàntiques, les dimensions gegants de la pintura històrica –l’acadèmia, lògicament, tendeix a la història, per això de fa anys al nostre país les novel·les històriques no paren de guanyar premis–. L’enterrament a Ornans, dirà Courbet, «va ser en realitat l’enterrament del Romanticisme». La tela era gran però estava dedicada a un tema menor des del punt de vista acadèmic, un funeral ordinari al cementiri d’Ornans, concretament el d’un oncle de l’artista. En altres paraules, tots som iguals davant la mort, tots som iguals.

El 1919, l’any que Courbet n’hauria fet cent, exhumen el seu cadàver a Suïssa i el traslladen al cementiri del seu poble. Es completa d’aquesta manera L’enterrament a Ornans. Ets pols i a la pols tornaràs.

 ( El Punt, 20 de juny del 2010)

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant