Carmota

Segons el programa, la Compañía de danza Aída Gómez havia de donar-nos “un punt de vista femení” de Carmen, amb “un marcat caràcter fresc i sensual.” I no es pot dir que les ballarines no tinguessin unes bones cuixes. Cuixes joves i sobre tacons, acompanyades per nois bruns i amb uniforme de soldat, en diverses i acolorides dances d’aparellament. Don José du Carmen simbòlicament lligada amb una corda. Què fa Carmen? Doncs ensenyar-li la cuixa. És “el punt de vista femení”, la reivindicació de la “mujer-mujer” i del “macho-macho” corresponent – com qui no sap com això acaba. Així s’entén que, entre tant “caràcter fresc i sensual”, Gómez tregui a escena un personatge molt transgressor, un transvestit calb, panxut i malcarat, amb samarreta imperi i faldilla, que balla i que fa la mateixa gràcia que els mariques de les espanyolades de Pajares i Esteso.

De fet hi havia molta pretensió cinematogràfica en l’escenari despullat, i les coreografies amb tots els ballarins devien ser el millor d’aquest espectacle adotzenat i amb tantes ganes d’afalagar que acaba fent venir son. Quant de sucre! Quant de recurs a l’espectacularitat òbvia, colors – gran novetat: el vermell per l’amor i el negre per la mort -, focus, música grandiloqüent, melodies guitarrejades, erotisme soft, castanyoles, tablao, esgrima i batecs de cor amplificats. Cap més pretensió que complaure.

Veient aquest show, pensava que poc que hem evolucionat i amb quina força es mantenen els tòpics al soterrani de casa. Quantes Carmen es representen, a cada festival d’estiu? El públic era escàs, però el guiram va aplaudir entusiasmat i satisfet pel taca-taca.

L’espectacle fa anys que volta pel món i la companyia va actuar amb una professionalitat sense màcula. Només faltaria.

( Festival de la Porta Ferrada, 19 d’agost del 2010, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant