Paisatge, literatura i perifèria (4)

No conec una història del paisatgisme en literatura, i en canvi sobre el paisatgisme en pintura se n’han fet forces. Hi ha un llibret de finals dels quaranta de Kenneth Clark que es diu Landscape into Art, una anàlisi de l’evolució del paisatge a la pintura, però ens pot ser útil també per la literatura.

Clark feia una classificació del paisatgisme a través de la història. Començava pel que en deia El paisatge dels símbols de l’edat mitjana. Podem transportar-ho fàcilment a la literatura. Al començament del Llibre de Meravelles, de finals del XIII, Fèlix, el protagonista, se’n va a veure món ( el pare li demana: vés a veure món, meravella’t ). Doncs, com vaig fer jo l’altre dia, Fèlix surt de la ciutat i es troba a la perifèria, i allà hi ha “un gran boscatge”. Aquest gran boscatge no és diferent de la selva oscura, la selva selvaggia que Dante escriu poques dècades després. Llull no fa cap descripció del bosc. El bosc li serveix perquè hi ha “moltes males bísties” i prou. Per això, Fèlix es meravella – Llibre de Meravelles -, d’una pastora que està vigilant els xais sense por del llop. Naturalment, la pastoreta li diu que ella creu en Déu, i que en la fe en Déu ella pot estar tranquil·la al bosc. Llavors Fèlix es meravella de la saviesa de la pastora i reprèn tot satisfet el camí, del qual Llull no ens diu res, o sigui, l’únic que sabem és que és un bosc, un gran boscatge. Fi de la descripció paisatgística. Fins que de cop sent uns crits i uns plors i veu la pastora corrent darrere d’un llop que se li endú un xai. Fèlix es meravella que la pastora tingui tanta fe per córrer sense por darrere d’un llop. De cop el llop deixa el xai, es menja la pastora, i després continua menjant-se el ramat. L’episodi de la pastora servirà perquè Fèlix aprengui a través d’un ermità – l’ermità, per cert, és un personatge perifèric freqüent a la literatura medieval, però la seva funció és tornar la mirada cap a la no perifèria, actua com un mirall – que la fe en Déu és més dura que no sembla. Som, doncs, en aquest espai que el paisatge apareix sense adjectius, és un paisatge alliçonador, lluny dels sentits, que distreuen del realment important, que és l’ànima. El món és un llibre on llegir a Déu: som al paisatge simbòlic.

Amb el reconeixement de la sensualitat, arriben els primers paisatges, sempre decoratius, perifèrics. Fixem-nos quina diferència entre Llull i Martorell. Comparem aquell “gran boscatge” de Llull amb el començament del Tirant: “En la fèrtil, rica e delitosa illa d’Anglaterra habitava un cavaller valentíssim”. Fèrtil, rica e delitosa illa d’Anglaterra. Hi ha hagut un salt. Però han calgut dos segles. Al Tirant hi trobem el paisatge no només descrit; creat i recreat; però mai com un valor en si mateix, sinó com a decorat. És el que Clark en diu “el paisatge dels fets”, el paisatge de Bellini. A partir del Renaixement, el paisatge desapareix de la pintura; l’home de Michelangelo ocupla la centralitat. No tornarà a reaparèixer en pintura fins a mitjans del segle XVII, amb l’escola holandesa.

Sigui com sigui, haurem d’esperar fins al romanticisme per trobar-nos un paisatge que ja no sigui rodalia, sinó protagonista. El culte romàntic a la naturalesa és en gran part conseqüència de com havia quedat de tocada la religió després del segle de les llums. Les idea de Rousseau, que l’home en societat és menys feliç i menys bo que a la natura, fan que es reivindiqui i es posi en primer pla la naturalesa i, per tant, aquestes “visions d’un paratge natural”, com diu la definició, i que estan tan ben representades als quadres romàntics de Caspar David Friedrich, que va pintar la relació de l’home amb la natura, i on el paisatge és tan central, tan protagonista, tan poc perifèric que sovint l’home només surt en un recó, i tan important que sovint aquest home el que fa és contemplar-lo. El paisatge del XIX ja ocupa tot el quadre. L’home en pot desaparèixer. El paisatge es tornarà la forma més popular d’art pictòric, i en la valoració i l’estima del paisatge nosaltres encara som fills d’aquell moment.

2 Responses to “Paisatge, literatura i perifèria (4)”

  1. Http://ansalmohali.com/hello-world Says:

    http://ansalmohali.com/hello-world

    Toni Sala » Blog Archive » Paisatge, literatura i perifèria (4)…

  2. beginner helicopter Says:

    beginner helicopter…

    Toni Sala » Blog Archive » Paisatge, literatura i perifèria (4)…

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant