Paisatge, literatura i perifèria (5)

A finals del XVIII comencen a haver-hi textos de Goethe i sobretot de Wordsworth que reflexionen sobre la naturalesa i la descriuen. Al “penso i per tant existeixo”, Rousseau hi havia oposat un “sento, llavors existeixo.” Tot el dinou hi ha un atansament a la naturalesa a través dels sentits, perquè és allà on pot trobar-se la bondat natural, també rousseauniana, i la transcendència que els racionalistes del divuit havien anat desmuntant. Hi ha un acostament cada vegada més gran al paisatge a partir de la figura de la fal·làcia patètica, és a dir, de l’atribució dels nostres sentiments al paisatge, com una comunió, perquè la natura és la font d’un coneixement més enllà de la raó, més profund.

Baudelaire escriu el 1857 al sonet Correspondències:

La Natura és un temple de columnes vivents

que deixen anar, de vegades, paraules confuses;

l’home hi camina per un bosc de símbols

que l’observen amb una mirada familiar.

D’aquest bosc de símbols ve el nom de simbolisme. Un bosc – aquell “gran boscatge” del Llibre de meravelles – que d’alguna manera torna a ser un paisatge de símbols, només que ara ja no són els símbols cristians, sinó uns altres que vénen de i van a parar a la mateixa natura i la fonen amb l’home. Com veuen, aquí la naturalesa ja no és pròpiament paisatge, ja no és perifèria, sinó centre, és a dir el lloc cap on cal acostar-se, és llum i coneixement, fins i tot divinitat. És cap allà que hem d’anar per ser més nosaltres mateixos.

Torno a enllaçar amb la literatura catalana. Aniré ràpid perquè m’interessa arribar al vint. El poema que s’ha posat sovint com a porta d’entrada als valors nacionals i a la represa de la literatura catalana, L’oda a la pàtria, parla del Montseny i del Llobregat com a paisatges enyorats. Són els paisatges de la infantesa – el nen, diu Wordsworth, és el pare de l’home –, paisatges que a través de la memòria ens lliguen a la pàtria. Els poetes de la Renaixença, tots els gaiters i flabiolers, canten també al paisatge, i els dos grans poemes de Verdaguer, encara que no siguin pròpiament paisatgístics sinó èpics, tenen noms de llocs, i Verdaguer mateix escriu poemes a la plana de Vic, als llocs on va créixer, a la seva infantesa.

Però no hi ha temps d’aturar-s’hi i en aquesta visió succinta del paisatgisme català vull arribar al segle vint i a la figura de Maragall, que té un poema que introdueix el simbolisme en el paisatgisme literari català. L’any 1901 Maragall escriu Les muntanyes, sembla que inspirant-se en la font de Sant Patllari de Camprodon, i amb aquest poema col·loca el paisatge al centre de la composició d’una manera que no s’havia fet mai, si més no en català. Aquí el paisatge ja no té absolutament res de perifèric. És el centre. La persona s’ha trobat, ha coincidit amb el paisatge. El consell de prendre la natura per mestre s’ha dut tan enllà que ara l’alumne ha superat el mestre; Maragall s’ha acostat tant al paisatge que li ha agafat el relleu, s’ha encarnat amb ell.

És a dir, que les muntanyes i Maragall ja són una mateixa cosa. És un poema molt important en la literatura catalana, on el paisatge tindrà tant de pes.

El vers d’Horaci, “la poesia fa com la pintura”, sembla escrit per parlar de la cultura catalana de vint, perquè pintura i literatura, és a dir, paisatge, han estat característics de la nostra literatura més que no pas la mística, la filosofia o el pensament. Això explica que encara avui en català hi hagi tan bons escriptors que pinten i pintors que escriuen.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant