Paisatge, literatura i perifèria (6)

Després d’aquest moment dolç d’unió de la persona amb el paisatge, de centralitat del paisatge, Maragall té dos grans hereus, que són Joaquim Ruyra i Víctor Català. Són dos escriptors terratinents, propietaris, tots dos han jugat amb la pintura i tots dos descobreixen que la naturalesa, que el paisatge que un mateix representa no és tan idíl·lic com ens pintava Maragall. De fet, Maragall mateix ja ho insinua a Les muntanyes i encara més quan al famós Cant espiritual demana a Déu que li obri uns ulls més grans aquí a la terra, idea que ja marca un problema espiritual amb el Déu cristià: “Deu-me en aquests sentits l’eterna pau/i no voldré més cel que aquest cel blau” (el de la terra, el natural, el del paisatge).

Joaquim Ruyra, Víctor Català – i, amb ells, Raimon Casellas i Prudenci Bertrana -, posen sobre el paper les parts fosques d’aquest paisatge. No puc entretenir-m’hi, només diré que en ells la llengua és importantíssima, perquè, com Maragall va dir seguint Herder, la llengua és una emanació del paisatge. El mateix paper central de la llengua com a nucli de la nostra cultura hi té a veure, el paisatge parla en un idioma determinat i dóna uns determinats fruits literaris, de la mateixa manera que el paisatge condiciona la pintura cap a uns determinats colors o una determinada llum. La pintura, com la poesia. Si el pintor pinta el paisatge amb la llum d’un paisatge, l’escriptor escriu el paisatge amb la llengua del paisatge. Català escriu els Drames rurals – uns contes esfereidors, el nom ja ho diu tot -, i la novel·la Solitud, on el paisatge del Montgrí està personificat en la protagonista, al mateix temps que la protagonista està, diguem-ne, montanyificada, tornada muntanya a través del Montgrí exactament de la manera que Maragall feia amb les seves muntanyes. No estic parlant de qualsevol text, Solitud és una de les millors novel·les europees de principis del vint.

Si Català treballa sobretot les muntanyes, Ruyra treballa la mar. El nom del seu gran llibre ve de les pintures de paisatge: Marines i boscatges, del 1903, és a dir, pintures sobre el mar i pintures sobre muntanya, paisatge de mar i paisatge de muntanya. Deixem ara de banda els motius que pogués tenir, el cas és que l’any vint canviarà aquest nom per Pinya de rosa, que és el nom d’un nus mariner, i és fascinant veure com hi funciona la idea de Maragall que l’art és tornar al paisatge el que el paisatge ens ha donat, perquè aquest títol, Pinya de Rosa, ha acabat donant nom a uns jardins i sobretot a un paratge natural de Blanes, és a dir, Ruyra va descriure un lloc amb els noms del lloc, i els noms d’aquest lloc han estat retornats al lloc de la manera més forta: donant-los el nom.

Potser per contraposició amb Víctor Català, que és més descarnada, sovint s’ha llegit Ruyra com un autor més amable. Això és fals. Com en Català, en Ruyra la natura, el paisatge, la persona, estan plens de turbulències i de violència i de mort. Ruyra cita la frase de Hamlet a Horaci, “there are more things in heaven and earth, Horatio, than are dreamt of in your philosofy”, “hi ha més coses al cel i a la terra, Horaci, de les que somia la teva filosofia”: torna a ser la imprecació de Wordsworth a deixar els llibres, però també és, per dir-ho en paraules seves, un avís misteriós: la natura, el paisatge, tenen parts inaccessibles. I aquí el paisatge començarà un desplaçament petit però ja sense tornada cap a la perifèria.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant