Literatura, paisatge i perifèria (i 8)

Tornem a la literatura universal. Aquest paisatge de frontera, perifèric, ara mateix el trobaríem en novel·les d’autors de tan de pes com Roberto Bolaño, Cormac McCarthy o Jim Harrison, aquests tres curiosament amb una fixació amb la frontera mexicana amb els Estats Units, que ara mateix – tot i que ve de lluny – representi per a la literatura occidental la perifèria per excel·lència, el lloc entre els sentits i la raó. Les perifèries sempre són llocs fronterers, ja ho dic, i són llocs de violència, perquè aquest desconcert amb el que hi ha – “collons, ni que això fos Austràlia!” -, és una reacció al desemparament, a aquesta tan i tan repetida falta de valors i desorientació del món actual – i de sempre, en cada seu moment -, de manera que escriptors com els que cito troben el refugi en l’individu sol, en un personatge que es posa a prova en un territori indefinit. Un territori, un paisatge, com diu Joan Nogué, és una cultura, i una cultura, hi afegeixo jo, és una moral, i cada moment d’incertesa moral troba una manera d’expressar-se en aquestes perifèries, que són perifèries territorials i també perifèries de la persona.

I així arribo, quin remei, als meus llibres, que són la causa que se m’hagi convidat aquí. Parlar de la pròpia obra és molt difícil. Només puc dir que sense saber gaire com, sense haver-m’ho proposat, les tres o quatre novel·les que he publicat han anat a parar sempre als paisatges perifèrics.

La primera me la saltaré perquè el paisatge encara no hi té gaire pes. Però tant a Rodalies com a Marina la perifèria és l’escenari. Es pot dir que s’hi ambienten. Rodalies és una referència als trens de Rodalies, a les rodalies de la ciutat i a les rodalies de la persona. Marina – que és un títol per homenatjar al Ruyra de Marines i boscatges, i per tant una novel·la amb títol de pintura i per tant pròpiament un paisatge -, també es desenvolupa en perifèries, la perifèria del poble i la perifèria de l’home. Hi ha un moment, just al mig de la novel·la, que aquesta perifèria es desplaça cap al món de sota aigua, que és un món que l’Observatori hauria de fer-ne un atles, per ajudar a conservar-lo, a ser-ne conscients i no aprofitar la poca presència humana per amagar-nos-el: cada dia valdrà més.

El meu mètode d’escriptura és molt senzill. Consisteix a passar una xarxa. Però finalment tampoc tinc clar que literàriament sigui perifèria, perquè el paisatge en aquests llibres hi és central. Això sí, és un paisatge perifèric. Perifèricament central o centralment perifèric.

La perifèria m’ha servit d’extremació, el lloc on es veu la novetat, on es desfà la hipocresia. Em sembla que una observació i una assimilació del que trobem allà, i una acceptació, també, del que s’hi troba, pot ajudar a fer-nos una idea de quin moment vivim. És cap allà que creixen les ciutats, o és des d’allà que decreixen. Els últims anys s’hi ha edificat molt. Ara els pisos buits començaran a delatar-s’hi. Qui sap els pròxims anys si es manté la crisi econòmica no començarem a veure-la perfectament descrita en l’abandó d’aquests edificis.

Acabo tornant a la frase del començament, del jubilat perifèric: “collons, ni que això fos Austràlia!” La perifèria és una part molt important del paisatge, de fet és el paisatge – si tornem a la definició de “paisatge natural” – que tenim més a mà, per deteriorada que aquesta naturalesa estigui. I com a tal s’ha d’assumir. Acabaré amb uns versos d’un poeta metafísic del XVII, un poeta menor anglès, Thomas Traherne, que és un típic exemple de literatura en què el paisatge és perifèria, és a dir que no s’utilitza en si mateix, sinó com a exemple, com a imatges i símbols per un propòsit no paisatgístic, en aquest cas el de la nostra unió amb el Déu cristià. El paisatge, aquí, no pot tenir un ús més perifèric, però des d’una lectura feta al segle XXI, o sigui, no religiosa, agafa una gran plenitud. Més que perifèric, ara sembla central. I amb això vull dir que qualsevol perifèria es pot portar al centre. Només en llegiré uns versos.

Praise of the creation
Pregària de la creació

El món mai et serà prou bo,
fins que la mateixa mar no et flueixi a les venes;
fins que no t’hagis vestit amb els cels
i coronat amb les estrelles
i et sentis tu mateix l’únic hereu
del tot el món sencer.

( Olot, 11 de novembre del 2010, Seminari internacional Franges. El paisatge de la perifèria. )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant