2010
Com l’any passat, dedico l’últim article d’aquest dos mil deu a repassar l’any sense consultar internet ni diaris, per veure què n’ha quedat en mi. El lector pot mirar si compartim els mateixos records. No tinc gaire memòria o tinc un cap molt selectiu, però això no és problema: l’excés d’informació fa que per orientar-nos ara necessitem tenir sobretot capacitat d’oblidar. Més que informar-se, és important desinformar-se, com se sol dir, sense llençar la criatura amb l’aigua de la banyera, esplèndida frase feta d’origen alemany.
Vam acabar el dos mil nou amb la sorpresa de les consultes populars, amb els polítics fora d’escena. Prevèiem un cop de mà, que ha vingut per la banda del Tribunal Constitucional. Però, després, els polítics del planeta han rebut la patacada de Wikileaks. La principal notícia és la mateixa pàgina: els estats són vulnerables com paper de fumar. La qüestió, de moment, és que s’ho poden permetre.
Internacional. Ha estat l’any de l’assumpció i el repartiment de la crisi. Els rescats van fent l’acrònim. PIGS, amb I d’Irlanda. De moment tenim la meitat de les lletres. La crisi ha anat pujant de cota. S’ha concretat. Com era previsible, els de sota van quedant amagats per la marea; els de sobre es mullen la sola de les sabates. Els immigrants han començat a rebre, i més rebran.
Estatal. Espanya després de la reforma de l’Estatut. La foto de l’any és la imatge dels tres senyors del Tribunal Constitucional fumant-se un puro a la Plaza de Toros de la Real Maestranza de Sevilla. Una foto potent com la de Stalin, Roosevelt i Churchill a Ialta, però en espanyolada: Berlanga en el millor dels casos i Goya en el més terrible. Una foto que es torna sinistra si la relacionem amb la prohibició dels toros a Catalunya. Apa que ens deuen estimar.
Nacional. Va haver-hi una manifestació catalanista al mes de juliol. Ningú se l’esperava tan gran. Va resultar que els catalans existíem. L’èxit de les consultes sobiranistes no era una al·lucinació. Els catalans es van pessigar la pell, com toca fer de tant en tant. Els seus partits polítics van quedar descol·locats. El canvi estava cantat, va guanyar Mas i els nacionalismes es van extremar: Partido Popular i Ciudadanos per una banda, Esquerra i Solidaritat per l’altra. Al mig, com ha de ser, l’establishment. I l’eterna maledicció d’haver d’aprofitar els moments de decadència espanyola per treure una mica el cap de sota aigua i respirar, fins a la pròxima. I, encara, ja ho veurem. Mas aixeca poques passions. Hi ha com un recel mutu entre la realitat i ell. Però menys passions aixecava Montilla. Sigui com sigui, acabat de fer president, ja es veu que no li faltaran les oportunitats.
Meteorologia. Les nevades de l’hivern passat va posar-nos al corrent del país que venia. Cinc dies, van estar, al meu poble, perquè tornés la llum. Aquest final d’any moltes institucions i agrupacions han aprofitat les nevades per il·lustrar la felicitació de Nadal. Biblioteques, instituts, botigues variades, mercats… Tots feliciten amb una fotografia seva dels dies que va nevar.
Obituari. Morente es va acabar sense que ens ho esperéssim. Ara el més gran és molt jove, i català, i es diu Poveda.
Esports. Espanya va guanyar el mundial. No es va acabar el món. El Barça va continuar guanyant.
Horòscop. Els lectors d’aquesta pàgina tindran tots un any esplèndid.
( 25 de desembre del 2010, El Punt )
Gener 12th, 2011 at 1:07 pm
Absolutament d’acord amb l’observació sobre Morente i Poveda. Inapel·lable.