Com queixar-se

Travessàvem una esplanada recta com la trajectòria d’una bala i el vagó semblava quiet. Passàvem cases, camps, arbres, carreteres amb cues de cotxes, camps de gira-sols, estacions. De tant en tant una post, un arbre o un grup de cases eclipsaven la llum i llavors feia fred. Qui tenia ganes de viatjar, amb aquell sol? I després encara vindria la nit.Jo només volia que el tren arribés a una andana plena de gent. Que pugessin al vagó famílies amb criatures petites, fanàtics d’un equip de futbol anant de partit, jovent de festa amb ampolles de coca-cola i ginebra i grups de dones atractives i xerraires.

El tren es va acabar aturant. Ara el món assumia l’esforç de viatjar. Salvava els sotracs, girava els revolts, enfilava les collades. El trontolleig de les vies m’adormia. Em duia records de quan era petit, fent córrer el tren elèctric per una via circular, una illa separada del teixit interminable de vies on flotava jo ara recordant el nen que jugava amb el tren i s’imaginava un passatger que pensava en ell. No em podia moure. Havia comprat el bitllet i m’havia lligat a la butaca jo mateix. Estava clavat allà com un vaixell furiosament entossudit a mar, amb les àncores enfonsades i esperant que Nàpols, Marsella o Barcelona s’acostessin a ell. No. Encara més. Un vaixell al mig de l’oceà arrapant-se amb les ungles a l’aigua. El món girava. S’hi oposava amb un esforç enorme. Se sostreia de la rotació. Arribava d’aquesta manera a l’altre continent.

Vaig deslligar-me i em vaig aixecar. Això era fàcil. Vaig travessar el vagó. Unes files endavant hi havia una parella, i després un home llegint el diari. També hi havia una noia adormida, amb el seu germà petit al costat jugant a la nintendo. Vaig passar al vagó següent sense girar-me. Aquí hi havia més passatgers en silenci. Un va aixecar-se i em va donar la mà. Ens coneixíem.

El vagó que venia després era el menjador de casa meva, el pis on he nascut i em moriré un dia d’aquests, de la mida d’un vagó i avançant igualment per les vies, entre uns camps. El televisor havia quedat encès. Vaig apagar-lo. Vaig passar pel costat de la taula, vaig entrar a la cuina. Tot en ordre. Vaig sortir a l’eixida i vaig passar al vagó de davant. Hi havia passatgers fent cua al lavabo.

Volia anar a la cabina, que era al pròxim vagó, i salvar aquella gent, encara que salvar també és dir molt. La porta es podia obrir. El maquinista potser va sentir-me, però no va girar-se. Estava concentrat mirant davant seu a la finestra, que ningú travessés la via, que no tinguéssim un accident. També havia d’accelerar, perquè el tren circulava sobre la meva pell i ara venia la collada del meu genoll. Tant m’era. Jo vaig passar-li les mans pel coll. Va intentar treure-se’m de sobre i em va esgarrapar les mans, però no vaig afluixar. Va mirar d’aixecar-se, però jo l’escanyava tirant-lo cap avall i no va sortir-se’n. Encara no sé perquè el matava. La gent ens entusiasmem. El maquinista va desplomar-se cap a la dreta i va quedar estirat a terra. Vaig clavar-li un parell de coces a la mandíbula. No ho sé. Em vaig asseure al seu lloc. Vaig aturar el motor del tren però sense frenar-lo, a veure on em duria la inèrcia. Acabaria la baixada, la collada petita de la pelvis segurament la passaria, i amb una mica de sort arribaríem fins al túnel, i allà ja veuríem què.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant