Joan Martín Valls (2)

Això és a davant de les naus en ruïnes de la Fibracolor de Tordera, a tocar del riu i de la nacional, uns terrenys plans i fèrtils, al costat dels magatzems d’Inditex. Hi ha una escola feta aprofitant el que van ser els menjadors de la Fibracolor, i més avall es veuen les casetes que van ser dels treballadors – les que tenien garatge eren pels encarregats – i el campanar de l’esglesieta que s’hi va construir més endavant.

S’atura un cotxe. Treu el cap la conductora:

La Fibracolor m’han dit que es renova i necessiten gent…

Ha vingut mal avisada. Encara l’han de tirar a terra i han de construir els magatzems. Han d’entrar a treballar unes 600 persones, però això és d’aquí al dos mil quinze.

Llavors m’han avisat malament..

El cotxe se’n va.

La fàbrica es va començar a construir l’any cinquanta-u. En aquella època se tractava de hacer la cosas grandes para que cuando vinieran las visitas supieran que éramoss cojonudos y que lo hacíamos muy bien. Jo aquesta fàbrica l’hauria fet en meitat d’espai i més racional. Però està muntada de cara a la galeria. També és veritat que té una sèrie d’avantatges. La fabrica consta de processos bàsics. La primera és preparació, després la secció que tenyia, una altra que estampava, i els acabats, que se li donava un tacte agradable, maco, s’enrotllaven les peces i es tornaven al teler. És veritat que aquestes quatre seccions se’n podia parar una però les altres tres funcionaven perquè eren independents totalment, no tenien res que veure l’una amb l’altra. Això és un avantatge, però també és un inconvenient, perquè llavors s’ha de moure la roba per dintre la fàbrica, per portar-la d’una secció a l’altra. Quan si això es pensa en tot el procés tot junt, s’empalma un darrere l’altra. Jo n’he vist moltes de fàbriques. Aquesta és molt maca, però jo ara penso en una que vaig veure al Canadà, la Dominium Textile, que allò estava pensat amb el cap. Era un quadrat. La roba entrava per aquí i sortia per aquí. En canvi nosaltres, surt aquí: ara hem d’agafar un transport i dur-la allà… Això es va fer una miqueta cara a la galeria, però això no vol dir que no fos eficient, eh?

La Fibracolor la va muntar un equip italià. Aquesta fàbrica tenia que acabar la roba que es fabricava amb un teixit procedent d’una fàbrica del nord d’Espanya, de Cantàbria, Torredelavega, que es diu Esniace, que fabricava lo mateix que la Safa, fibra. La fàbrica es va muntar entre cometes para joder a los catalanes. Tal com sona, així m’ho havien dit. Era el concepte. Es va muntar al cinquanta, això. Érem los rojos separatistas. Es pretenia, que no es va fer mai. que els que teixissin amb la fibra procedent de Cantabria tindrien preus especials. Es tractava d’això. Però els italians se’n van adonar que això no podia funcionar i van començar a agafar clients catalans i es va començar a treballar roba d’altres clients.

Els italians no es van posar d’acord amb els espanyols. Els italians eren un rato vius. El senyor Reggiani, que és molt bo, el vaig conèixer a Itàlia, un industrial molt important, jo monto les fàbriques que vulguis amb les seves condicions… Ell tenia un tant per cent de la facturació. Lo que costi se m’en fot, jo només cobro sobre facturació. Hi van arribar a haver nou-centes persones. Mira, perquè te’n facis una idea. Hi ha unes maquines molt simples que reben el nom de gira, és una màquina molt simple. Hi haun gran rotllo de roba que passa per una zona tancada que hi ha un líquid, i va fent passes. Quan ell hi era hi havia un home a davant i un home a darrere. Clar a ell li interessava que tot sortís perfecte i que no hi hagués el més petit defecte, perquè ell cobrava. Quan jo me’n vaig fer càrrec, un home en portava sis, d’aquestes màquines, un home en portava sis. Va arribar un moment que els van fotre fora, els italians, i va venir la direcció espanyola, i va ser quan em van contractar a mi.

Jo feia poc que havia acabat la carrera i vaig fer una anàlisi d’aigües de Barcelona. En aquell moment tenia 230 graus de duresa. Això s’ha de treure en el procés de fabricació o la fàbrica aniria en orris. L’aigua que hi ha aquí en aquells moments no arribava als trenta graus. Després, perquè aquí hi ha la conca subterrània de les més importants, per no dir probablement la més important, de tot Espanya. L’aigua d’aquí sota arriba fins a Sant Celoni, eh? El dia que això s’enfonsi, s’enfonsarà tot… És broma. Es podia treure l’aigua a cabassos. A més hi ha un problema

L’aigua és molt important. L’especialització d’una fàbrica d’aquestes es coneix com del ram de l’aigua… Encara que el ram de l’aigua té una altra connotació… això és una indústria de serveis. Aquí no es fabricava res. Si un client ens portava mil metros de roba, nosaltres li teníem de tornar els mil metros perquè eren seus, i nosaltres li havíem de cobrar el valor afegit.

Jo sóc químic, jo vaig sortir de la universitat… Deien que hasta sabia química, no sé si ara sabria la fòrmula de l’àcid sulfúric… Però vaja. Quan jo vaig entrar, la fàbrica estava dirigida per un senyor que era químic. I ell va buscar per posar al front de cada una de les seccions de la fàbrica gent que vingués de la universitat. I a més volia gent que vingués de la universitat i que no fos malejada. Que hagués acabat la carrera i ja els formarem nosaltes. I jo me’n recordo que quan vaig entrar aquí el director em va dir, diu: miri, durant tres anys li regalarem el sou. Del quatre al cinc, vostè màxim que es guanyarà el sou. I a partir del sisè any vostè ens tornarà llargament els diners. Ell volia formar els seus tècnics i ens enviava… Per exemple jo em van enviar a Anglaterra, a França, em van enviar a Suïssa, em van enviar a Alemània, a aprendre a les fàbriques a les empreses que ens subministraven els productes. Anàvem als fabricants de maquinària o als fabricants de productes químics.

Hi havia un químic al càrrec de cada secció. I la fàbrica es va canviar com un mitjó. Jo quan era cap de secció, jo tenia un segon, que era el que realment trescava a dintre la nau. Jo només em dedicava a pensar què podem fer de nou. Però això passava a una secció, i a l’altra… Clar, això costava quartos. Perquè el nostre sou no era pas qualsevol sou, però donava resultat. Per exemple nosaltres vam muntar la màquina més gran del món. Lo que abans es feia en cinc etapes, nosaltes ho fèiem en una sola. Dos-cents mil metros cada dia. Jo sempre deia, el banc d’Espanya pot fabricar tants bitllets com vulgui, però com el Fibracolor, no…

Els principals clients, catalans. Al ram de l’aigua n’hi ha de dos classes. Hi ha els cotoners, els que tracten el cotó, el polièster, la fibra acrílica… I després hi han els llaners, que es fa bàsicament a Sabadell i Terrassa, i algo a Manresa; estan concentrades totes allà, tenen unes màquines especials que nosaltres no tenim. En canvi nosaltres tractàvem lo que serveix per fer pantalons, lo que serveix per fer camises.

Els autobusos recollien gent, del costat del Maresme, fins a Arenys. I per el costat de la Selva arribàvem fins a Santa Coloma.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant