Joan Martín Valls (i3)

El procés tèxtil és el següent: hi han unes plantacions de cotó. Es porta a uns puestos, que és el batan. El netegen i treuen les fibres. Llavors el porten a unes màquines que fan fil. Una vegada el fil està fet, van al teler. Però quan surt del teler no és apte per vendre i per confeccionar. Es porta a l’acabador. L’acabador el deixa a punt i es porta al confeccionista, que talla, cus, i ja tenim la camisa feta, penjada d’un aparador.

Aquest senyor d’aquí davant, l’Amancio Ortega, aquí només té disseny i tallat. Treballen a mans. Això és conegut. El senyor que té una empresa de confecció talla, però després ha de cosir. Hi ha molts tallers, economia submergida, petits tallers que tenen una màquina overlock, que cusen. Aquests els porten la roba tallada, els altres només l’han de cosir, i després la tornen. Això és un avantatge enorme, perquè el dia que no té comandes no ha de pagar personal. Això es fa molt i aquí vénen camions de tot Europa, que vénen a buscar roba i l’escampen per tot arreu. Tenen disseny, tallat i control aquí. Ni ho empaqueten en capses. En sèrio que tenen muntada una indústria que és per treure’s el barret. El que cus els hi porta ja la prenda ficada en una capsa. Estadísticament agafen capses i comproven la qualitat. I no s’equivoquen mai. Quan la cosa està ben feta estadísticament, això funciona perfectament.

Però tornant a Fibracolor. El concepte que teníem de treballar al Fibracolor no tenia res a veure amb lo que va canviar al final de tot. És veritat que s’ha guanyat en molts aspectes a la indústria, però s’ha perdut en altres. Nosaltres ens sentíem orgullosíssims de treballar a Fibracolor. Era una empresa sèria que funcionava, que protegia els treballador, mentre no et fiquessis en questions polítiques. Això sí que era sagrat. Però estàvem molt contents de treballar-hi. Estàvem protegits de quina manera, de quina manera… Els nous amos ja només era: com em penjaré la medalla. I si he de passar per sobre de quinze hi passo. Això està passant actualment. El concepte que teníem de treballar a Fibracolor no hi tenia res a veure.

Però nosaltres vam passar moments fotuts. Quan vam decidir… Dic nosaltres perquè jo hi era, jo vaig sortir com un cadell de la universitat disposat a menjar-me el món i quan vaig veure aquestes màquines vaig pensar: aquestes màquines se’m menjaran a mi…

Ja van venir amb la idea de tancar la fàbrica. L’empresa va acabar sent propietat de Banesto. Quin és el banc que es va forrar agafant indústries i reflotant? Va ser el Sabadell. I Banesto s’hi va apuntar, va creixer reflotant empreses. Nosaltres vam tenir aquell ministre de Franco que es va matar amb un accidenta d’avió a Bilbao. Quan Banesto va decidir treure’s tot el paquet industrial va posar en venda Fibracolor. Un quants clients d’aquí van posar els diners i aquell dia fibracolor va començar a caure. Quadra amb el moment de decadencia del tèxtil. Els clients que són teixidors compren les accions de fibtre i se les reparteixen. Com ells fabriquen i sén amos, marquen el preu. Aquí es va arribar a fabricar per sota de cost. Perquè era un dels amos i no se li podia dir que no. I què va passar? Això va anar caiguent, caiguent, caiguent, i l’altre, aquell, esperant. I quan aquests clients es van trobar malament i van vendre les accions, aquell les va anar comprant. I quan va tenir la majoria és quan va decidir, clac, la tanco i no en parlem més. I la idea ja era aquesta. Ara és totalment seu.

Al barri de Sant Pere van fer vivendes per treballadors… Guanyaven els quartos a cabassos. Però es va mirar molt pels treballadors… El millor que tenia la fàbrica era l’equip humà. Des del director fins a l’últim operari. Estàvem en un puesto que no hi havia tradició industrial. La gent acostumada a treballar a la terra, els hi va millorar molt la vida, la gent se sentia contenta de venir a treballar aquí. No era un torment. I això va ser el gran patrimoni d’aquesta fàbrica.

Dintre de l’equip humà hi havia l’equip tècnic. L’equip tècnic podia pensar. Tenia cinc senyors que estéssim pensant. Miguel Calatrava, Mariano Mira i jo érem els més revolucionaris. Vam fer una cosa que no s’havia fet en el ram de l’aigua, per exemple. Vam ser pioners a nivell europeu, en combinació amb la Imperial Chemical Industrial anglesa, un monstre. Vam fer… El tintorer ha de comprovar si les mostres s’ajusten al color del client. Nosaltres vam observar una cosa: que el dilluns, depenent de si el Barça havia guanyat o perdut, passaven més mostres o menys. Si tècnic s’havia discutit amb la dona… Depenent de l’estat d’ànim veus un color o altre. Llavors es va posar un espectrofotòmetre per mesurar el color científicament. I fabes comptades, eh? Fabes comptades. Aquí les coses són així. I aquest color és aquest, i si el barça ha guanyat o perdut tant se me’n fot. Doncs això no ho feia ningú. I què passava? Que Fibracolor es podia permetre el luxe de cobrar més car perquè tenia una qualitat. Hi havia una cosa que estva per sobre de tot, que era la qualitat. Aquí tenien de sortir les coses lo millor que podien sortir, i durant vint anys això va ser una fàbrica de fer bitllets.

Però hi va haver un moment que no van sapiguer ventar el cop de timó. Jo ho lamento molt. Si a mi m’haguessin fet conseller delegat o president executiu et garantitzo que canviava. Cony que si canviava, ja ho crec. Perquè hi havia una cosa molt important, lo més important que teníem aquí dintre, les sis-centes persones que hi treballaven, i això es va perdre de vista. Aquest és el problema. Quan teníem la direcció que anava tan bé, els treballadors eren intocables. Sempre es pensava amb ells. I qué podemos hacer…? Jo tenia dos fills que estudiaven. A mi em pagaven… A mi i a tots els treballadors. Jo només tenia d’ensenyar que els tenia matriculats a la universitat i em pagaven dos vegades trenta-mil peles a l’any en plan beca. Però m’ho donaven a mi, que era un jefe, i ho donaven a l’últim treballador que es trobés en les mateixes circumstàncies. Quan va arribar el moment… Aquí tot eren joves, hi havia una escola per criaturetes. Quan va arribar el moment que aquí ja no donava més, l’empresa va posar un autocar i portava els fills dels treballadors a Girona gratuïtament. Llavors, allà, cadascú que triés la que vulgui, però el sol fet d’anar a una escola es tenia ja una beca. Es protegia molt els treballadors. I això feia que la gent respongués amb la mateixa mesura. I per això nosaltes teníem la fama que teníem.

Mira, a nivell d’Europa hi havien cinc empreses que es consideraven les `punteres de tot Europa, les capdavanteres. A Alemanya, Nino, a Suissa Stofels, a França UVPA, i a Itàlia Cotonificio Cantoni, i a Espanya Fibracolor. Nosaltres estàvem relacionats, ens fèiem favors. Les direccions ho fomentaven entre els tècnics que es trobessin. Els suïssos tenien una fàbrica molt semblant a la nostra, encara que la nostra era més grossa. Aquests senyors hi he mantingut relació, sobretot amb el suís, que tenien una màquina molt semblant a la nostra. Aquests senyors, el de Stoffels, i me’n recordo que un dia em va telefonar, em va dir, diu, mira, ens en nem de vacances a Espanya, al sur a Andalusia, per què no ens trobem i fem una xerrada a veure com van les coses, quedem, i vaig dir, mira, quedem a l’àrea de servei de Massanet, i vam dinar amb la seva dona i els seus tres fills. I li vaig explicar lo que passava. I diu però com és que tanqueu? Però si teníeu una fàbrica collonuda. Dic, noi, la cosa ha anat així. Dic: i vosaltres, què? Diu no, nosaltres no tanquem. El que passa que nosaltres hem canviat. Em va dir, diu: Joan, del que tu vas veure ja no fem res. Fem només coses amb molt de valor afegit. Les coses que no poden fer els xinos i no poden fer els hindús. Estampen seda natural, clar, un metro de seda natural val lo que vulguis, un ronyó i lo que vulguis. Amb fàbriques molt especials, que s’hi ha de posar molta gent perquè no es faci malbé. Coses amb molt valor afegit. I me’n recordo que em va donar un exemple. Els xinos poden fer lo que vulguin, fent rellotges. En el món hi continuaran havent Rolex. I un Rolex és un rellotge que val trenta mil euros. Algo té, aquest rellotge, no? Doncs això és lo que hem intentat fer nosaltres amb el tèxtil. Però, vam tenir que canviar, em va dir. No es podia competir de cap manera amb les coses del dia a dia, d’aquesta camisa, d’aquesta gavardina que et compres o… És que t’ho porten d’uns preus que no pots competir. En canvi, el dia que et vols fotre un smoking i has d’anar ben vestit, has d’anar a comprar al que t’ho fa ben fet. I perquè aquells no t’ho fan? Perquè a ells no els interessa perquè ells lo que tenen són grans produccions, grans produccions… Jo vaig anar a Xina. Perquè quan la cosa va començar a anar malament ja ens vam espavilar. Ens vam convertir en clients. Vam comprar roba, l’anàvem a comprar a Xina i la veníem a Rússia. La dècada dels vuitanta. Fibracolor comprava roba, l’acabàvem i la veníem acabada a uns contactes que tenia la comercial a Rússia. Bé. Jo vaig anar a Xina. Jo, sempre que ho penso, el dia que aquell gegant es posi en marxa, que es preparin els Estats Units. Jo conec fàbriques tèxtils espanyoles, i una de les provablement més ben muntades i que funcionen més bé és una que hi ha aquí dalt a Anglès, que es diu Burés. No sé si has sentit mai a la televisió un anunci de les Sábanas el Burrito Blanco. Aquest tenia quatre cents telers. De cada teler surt una peça. Després de moltes hores de clic-clac-cli-clac passar la llençadora, fabriquen una peça. Aquesta és una fàbrica important. Quatre-cents telers. La fàbrica on vam anar a comprar a Xina, només en tenia vint mil. Vint mil. I un moment, amb la particularitat de que tots vint mil telers feien lo mateix. Els quatre-cents telers d’aquest senyor fabriquen deu coses diferentes. En el moment que tu necessites lo que fabriquen els xinos és que t’ho donen a un preu que és ridícul. Si a això s’hi suma les condicions sòciopolítiques que tenen en aquell país, que amb un plat d’arrós i un parell de dòlars ja els han pagat… Me’n recordo que el dia que vaig veure la notícia jo era a Granada amb la meva dona. Vaig agafar una emprenyada aquell dia! La meva dona em va dir escolta, al fi i al cap tu no hi tens res a veure. Què coll que no hi tinc res a veure? Vaig dir, escolta, jo li he dedicat trenta-vuit anys de la meva vida a la fàbrica i ara uns incompetents l’han tancat, me casum dena… Es va tancar definitivament em sembla que en el dos mil. Ja estava tancada.

Ara ho tiren tot a terra i aquí s’hi concentrarà un gran magatzem d’Inditex. Tordera està molt ben situat, té l’autopista aquí tocant i té la via del tren. Per això es va decidir en el començament… I l’aigua. Era la situació, però el que va decidir va ser l’aigua. I els terrenys que es van comprar a uns preus… Fibracolor va canviar el tarannà de Tordera.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant