Autoajuda per començar l’any (17)

Una tramuntanada encega més que una nit. Me’n torno cap al bosc, avui que els corrents d’aire obren portes entre els muntants dels arbres. Les frontisses grinyolen i a l’altre costat de la fulla veus el bosc en carn viva que crida i gemega. Les soques dels suros xiulen i xerriquen o s’acosten silencioses i de cop em xisclen a l’orella amb els cabells de punta i la navalla oberta. Les hèlices trituradores giren a l’alzina, fan mars de sang verda embogida… Els vegetals s’expressen, eeeei! Eeeeeu! Uuuuu! Els arbustos fuetegen, les plantes s’humilien, els parracs verds peten aquí i allà, les fulles fugen de pànic.

Deixo encara més enrere el poble, ell amb la seva solitud. Aquí només les pedres s’estan quietes, les grans roques primitives que són la base. Al bosc tot és estil. Pretendre espolsar-se’l és una criaturada, només se substitueix pel ridícul de trasplantar la complicació. Així han escrit els escriptors que m’agraden, caminant.

Com que amb l’aire net sóc l’amo, puc comptar sense deixar-me’n cap les cabretes entorn de les Formigues, passada la crosta blanca de Palamós, al final de les Gavarres.

La tramuntanada també canvia les distàncies pròximes. Una brancada de marfull florit bat i rebat a dalt del tronc de suro, i la columna del cirerer aguanta una capçada de pi, i la meva ombra és un tronc, i cada tronc és un meu camal.

Vaig vestit de bosc, molt allunyat de les revoltes de darrere aquesta mar, allà al nord d’Àfrica. Atendre-les serien ganes de fer-se l’important, la vida és terra a terra, som cucs, via satèl·lit no hi ha comunicació. Haurem d’estar-nos a tocar dels sentits, sense apujar la veu i fixant-nos en el dibuix de la lletra arrenglerada, les seves combinacions marcades amb foc a la pell, cicatritzades, indolores.

El collet passa entre dues crestes, la tramuntana s’hi acanala amb riuades de sang verda embogida, i ara amb el tratjo de bus sobre el vestit de bosc, amb soles de plom i escafandre de bronze m’immergeixo avall cap a la font per sota onades de deu metres, entre nàufrags que xisclen i cadàvers suspesos a l’aigua. A la font, unes dones d’aigua em descorden el rellotge i se l’enduen. Quan me’n dono compte ja sóc un parell de quilòmetres lluny. Refaig el camí quatre vegades, cada cop més segur que trobaré el rellotge. Però avui tot brilla massa, i per això no el trobo, una tramuntanada encega més que una nit, tot enlluerna, a terra hi ha pedres, branques, fulles d’alzina, aglans, res. Quatre vegades vaig i vinc de la font fins al punt que he trobat a faltar el rellotge. No surt, no el veig a la llera, se me l’han endut, l’han enfonsat cap a l’abisme submarí…

Ja no tinc temps d’arribar a la Pastora. Torno pel mateix camí que he vingut, altra vegada el pedregar, altra vegada l’antena petita de radioaficionat a sota uns arbres, platejada, brillant i desconnectada, altra vegada el collet que gemega, altra vegada avall cap al poble. Sempre havia fet aquest camí donant l’esquena a la mar. Ara, en canvi, veig davant meu el mur blau darrere la mar verda, més alt i fort que ella.

Em miro el canell despullat. Només sé que és de nit. El temps, amagar-se del temps i que passi de llarg… Això sí que valdria la pena… La tramuntana bufa pel forat de la xemeneia! El temps, la tramuntana encara corre pel bosc negre amb manades de bèsties desesperades… Els llops i els porcs senglars volen… El meu rellotge va d’una branca a l’altra… Les busques fan d’hèlices trituradores… Són les fulles… I les fulles es trenquen, l’enterren… El rellotge que es fereix a si mateix… Espases… La muntanya s’espolsa, potser demà trobo el rellotge… Les portes piquen i les finestres s’obren… Terbolins a l’eixida, remenen i rebusquen entre les fulles seques de les canyes… No hi és… Més novel·la… Com si no n’hi hagués prou, de novel·les… Tenim cervells verbals, narratius, res substitueix la narració, sigui quina sigui, però aquesta també ho és… I ho és la tramuntana… La por de dia, els crits del vent, el sol que espanta, la brillantor de nit… Hauries de mirar amunt…

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant