Autoajuda per començar l’any (19)

Els ulls no poden veure el moviment dels vegetals i veuen estàtues. Si els vegetals tinguessin ulls, tampoc podrien veure el nostre moviment fugaç. Vivim en temps diferents. Entre que el sol surt i se’n va, per l’arbre passa un segon, i un any meu per ell són tot just dos minuts.

Si per mi un segon és un metre, per ell són mil quilòmetres. L’alzina que es mira el canell no veu les agulles sinó l’espasa minutera i el punyal horari fent l’hèlice.

No he vist mai els arbres agafar-se de les mans, no sé quina cultura tenen, ni si emigren en ramats, si tenen guies, si tenen desavinences i empreses comunes. Els veig sedentaris, però em sembla que també es desesperen i es tallen les venes, donat el cas.

No és que hi hagi poca distància entre la bogeria i la normalitat, sinó que la bogeria està continguda a dintre de la normalitat. Sense explosions controlades de bogeria estaríem completament volats. Enfarcellem la bogeria al cap, en aquell pis hi viu el boig del poble. Fa temps, m’afectava la monogàmia. Embogia per l’obsessió sexual. Després va venir una bogeria pitjor, quan vaig caure a la trampa de preguntar-me si el món tenia sentit de ser com és. Com si volgués entendre la seva il·lògica, com si pretengués dominar-la. Sempre és la supèrbia, que ens torna estúpids. Tenia cap sentit, pensava, que les lletres no es desenganxessin i s’apilessin i es barregessin les unes amb les altres? Tenia cap sentit, tot el que no fos caos? Una engruna microscòpica entre una muntanya de caos, tenia dret a dedicar-se a si mateixa? El món ens prova cada dia que el sentit i l’ordre són l’excepció. És un miracle que els mecanismes humans de tant en tant funcionin. Jo em preguntava, llavors, com podia la gent representar el seu paper amb tanta persistència, com podia aguantar-se el vestit i embridar el propi caos? Com arribava a creure’s el seu paper? Com arribaven a pensar que s’entenien, les persones? Com era que els mobles s’estaven quiets als seus llocs? No és cap broma haver caigut en aquest dubte. Si no m’hi vaig quedar, almenys vaig poder veure les vores del problema i el risc, on tot es desfeia en l’escepticisme, començant per l’escriptura.

Al temps hi ha l’experiència. Sembla que com més temps, més coneixement del temps, i és el contrari, és una inundació. A vint anys vaig pensar: ara ja tinc perspectiva, el temps era això. A trenta, el mateix, i als quaranta. Ah, el temps era això. Un nàufrag al mig de l’oceà que no té on agafar-se i que veu flotar trossos de barca, lluny però al voltant seu.

Els arbres no tindrien temps de veure’m pujar amb la serra, de ràpid que sóc per ells. De cop es trobarien serrats, un per un. El bosc deu tenir una mort tan ràpida que ni la sent. Però la inconsciència dels vegetals és la nostra; com he dit, ells tenen el seu temps i per tant un dolor propi.

Aquesta falta de sentit – tan a la llum de Fukushima, en aquest mateix moment – havia d’afectar la manera d’escriure, que ja no podia ser raonable, escalada i puntillosa. Fins i tot la història literària es va tornar de cartró pedra, i els cops de puny a la taula, podent ser equivocats, almenys eren clars i existien.

Necessitava solitud, imaginació i posar-me’n fora. Encadenar les lletres perquè no es barregessin.

Altra vegada la pluja, llarga, aquí fora, i aquesta grisor. La matèria gris; que ben trobat, el sintagma. Ara mateix duc un jersei vermell de llana.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant