La campanya contra l’abstenció

La dura lluita dels polítics per una societat més democràtica

Tornant de Vilafranca Montserrat es retalla amb les darreres llums del capvespre”; “M’adono que en algun escocell aillat de l’eixample hi ha algun lledoner. L’eixample, com la Diagonal, no seria el mateix sense plàtans”; “En un tuit de fa poc he escrit escocell per escossell. Rectifico”; “L’apoteosi de la colza ha tapissat de groc els camps de la Selva i el Gironès”; “A l’Escala, aparcat davant de la casa de Caterina Albert. Fa calor i davant de la plaça de la sardana a la platja la mainada es banya!”; “Pels carrers estrets i empedrats de Girona pugen aromes de bunyols i sucre en pols. Signe inequívoc d’una Setmana Santa que ve. Aire calent.“

D’acord, no és exactament Josep Pla. En el moment que escric aquest article, són els twits més recents de Joaquim Nadal. Amb sensibilitat poètica, Nadal s’entusiasma davant dels paisatges que se li van presentant. Dimarts escrivia: “És l’únic moment de l’any que no em molesta el verd dels lledoners, massa aspra i argentat quan ha passat la gran brotada tendra!” Són piulades primaverals i optimistes. “L’atzar a vegades ens fa redescobrir el gust per les coses senzilles. Un cert rebombori intestinal m’ha tornat de cop a les torrades amb oli.”, va escriure dijous.

Fa temps que el twitter està de moda entre els polítics. La comunicació és una part del seu ofici i no ha d’escandalitzar-nos que ens twittegin des de la feina i amb el mòbil de l’empresa. Si anem per exemple al twitter d’Ernest Bennach, hi trobem piulades del tipus: “Avui al camp!” o “El tercer!!!! Piqué!!!” Amb piulades d’aquestes, se’ns fan més pròxims.

Naturalment, el twitter no és el lloc on es fa la política. Però és interessant que homes que hi dediquen la vida no hagin fet un trist piulet per comentar el que es celebra avui. Ja entenc que el verd dels lledoners és més emocionant, però, caram, jo esperava almenys un twit sobre les consultes. I no. Dels divuit piulets que Nadal porta fets aquesta setmana, només tres són de política.

No serà una manera astuta de promoure la participació a les consultes? Un silenci clamorós potser és més cridaner que l’habitual comentari ambigu. De fet, si agafem les notícies d’aquesta setmana, semblen pensades per animar-nos a votar. Crisi, diu? Retallades? Eurodiputats socialistes que voten en contra de renunciar a volar en primera, llistes electorals a València plenes d’encausats per corrupció i la possibilitat que una xarxa hospitalària privada ara fitxi Carod Rovira amb un sou de sis mil euros al mes. Que acabin fitxant-lo o no, ja és secundari. El que és important és que resulta perfectament creïble. Les grans empreses privades no paguen aquests sous als expolítics perquè sí. I és patètic, moralment, que ells s’hi posin tan bé.

Però hi ha més gent, fent campanya. Hi ha un tal Millet celebrant la primavera, i un tal Duran i Lleida, nacionalista, que el dia que a Barcelona fan un referèndum sobre la independència del seu país resulta que és a Berlín. Ja és mala sort. Deu treballar en diumenge.

En el fons, no crec que avui es tracti de votar a favor o en contra de la independència. La independència només resoldria una part menor del problema. Em sembla que el vot és molt més profund. Es vota per democràcia, que vol dir per llibertat. Les coses són com semblen i els polítics i els diaris que s’han posat en contra d’aquestes consultes han quedat ben retratats.

Serà tot un èxit. Felicitats de tot cor als organitzadors.

( El Punt, 10 d’abril del 2011)

2 Responses to “La campanya contra l’abstenció”

  1. Lluís Says:

    Estic content d’haver llegit (per fi!) una bona anàlisi, ni que sigui impressionista, del referèndum. Ara també m’agradaria -si pot ser- veure la valoració que fas dels resultats, perquè estic desconcertat de tanta conclusió improvisada i fàcil, des de grotescament triomfalista a patèticament nefasta.

  2. Toni Sala Says:

    L’article el vaig escriure dissabte, per tant no és cap anàlisi del referèndum, sinó del context polític.

    El que em demanes fa de molt mal dir. No sóc analista polític. Vam veure la caiguda del mur i ara això de l’Àfrica, i no m’estranyaria una cadena de restructuracions nacionals europees com al dinou. Del que no tinc gaire dubtes és que Espanya treuria els tancs, per fer el ridícul en el millor dels casos i per fer una massacre en el pitjor. Per evitar això últim, la idea convergent d’anar pel pacte fiscal la trobo assenyada. És impossible de dur a la pràctica però et carrega de raons. No puc dir més, no en sé més.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant