Autoajuda per començar l’any (26)

Ja han enganxat els dos desgraciats que van calar foc, divendres, a les Gavarres. Un pobre pare i fill que cremaven herbes i el foc se’ls va escapar de les mans.

Tornant del puig Gros, sempre passo pel mas abandonat de la Divina Pastora. Queda en un colze del camí, passada una alzinassa de quatre o cinc troncs encara amb restes de sutge, que és on prenen l’ombra els ciclistes quan s’hi aturen. El mas ja no té sostre. A dintre hi creixen arbres, arbustos i plantes. No hi falta pas vida. Sense portes, finestres, ni sostre, està perfectament obert al paisatge de la fondalada d’Urgell. Li entra per una finestra i surt per l’altra i després torna a entrar.

M’aturo a rumiar en això del referèndum de diumenge, segona part de la manifestació de juliol. Som pocs però convençuts. En altres paraules, tenim totes les de perdre. Però a un poble tan acostumat a la resistència ja no li ve d’aquí. L’exili ens ha ensenyat a girar l’esquena als altres i a anar a la nostra. Si ens traiem de sobre aquestes mòmies caducades del noranta-nou per cent dels nostres polítics, ja serà una gran victòria. Tota aquesta retòrica pesada, tronada i corrosiva dels polítics.

Aquí és un bon lloc per parlar de l’exili. Però hauré de fer una mica de volta.

L’any passat, la Casa Irla de Sant Feliu de Guíxols va convidar-me a donar una conferència. La Casa Irla depèn de la Fundació Irla d’Esquerra Republicana. L’ombra de totes les sospites – tan justificades – que pesa sobre les fundacions dels partits polític, sobretot després de l’afer Palau, no em va pas impedir acceptar gustosament i almenys guanyar-m’hi quatre euros. Anem així, pidolant. Van deixar-me triar de què parlaria i vaig proposar-los discórrer sobre el mestre Ruyra. Llavors estava treballant en un pròleg sobre ell i vaig trobar que el meu poble, tan pròxim a Blanes en més d’un aspecte, tenia molts motius per conèixer millor aquest gran escriptor de com el coneix. El Sant Feliu d’avui s’assembla més a la Blanes de Ruyra que la mateixa Blanes, els vaig dir. Som uns lectors privilegiats de Ruyra. Tenim les eines.

De totes maneres, em sembla que a Sant Feliu estan per altres històries. Ruyra hi és completament desconegut. El gran escriptor de la Costa Brava no hi té ni un carrer. Però no sé què m’estranya. El poble tan estimat de Gaziel tampoc té ni un monument, ni un carrer, ni un tros de passeig dedicat al seu gran escriptor: només una trista plaça marginal i una escola. Deia de l’exili? El meu poble és d’un erotisme massa epidèrmic i pur perquè li entabanin el cap amb complicacions intel·lectuals. Cosa perfectament admirable.

Fos com fos, novembre passat, un dissabte i just abans que comencés un partit del Barça, vaig estar torturant mitja dotzena de persones a través de Ruyra i dels llibres de Ruyra.

La casa Irla es diu així perquè és on va haver-hi abans de la guerra la taverna dels Irla, can Romaguer – cas Romagué, en català folklòric. Al pis de dalt hi tenen un petit museu sobre el president de la Generalitat a l’exili, Josep Irla, fill i alcalde de Sant Feliu de Guíxols.

Excurs a dintre l’excurs. Jo vinc de família hostalera. Ho eren els meus pares i ho van ser els meus avis, per part de pare i de mare. La família del meu pare va arribar a aquest poble ja passada la guerra a portar l’hostal del Sabre, a la carretera de Girona – entrada nord de Sant Feliu. Per part de mare, la família de la meva àvia portava la taverna L’empordanesa, a la carretera de Palamós – entrada sur de Sant Feliu. Em fa gràcia pensar que van trobar-se a mig camí, al Passeig de Mar.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant