Autoajuda per començar l’any (27)

Bars, pubs i restaurants, locals de reunió són la bona vida. Ja va escriure Gaziel que per aquí s’hi vivia molt bé. Quan l’any sis Josep Irla pren la vara d’alcalde accidental, al poble hi ha onze cellers, quatre casinos, sis cafès i quaranta tavernes. No està malament per menys de tretze mil habitants.

L’octubre del trenta-vuit, Irla és investit president del Parlament de Catalunya. A l’exili, l’afusellament de Companys el converteix en President de la Generalitat, amb Pompeu Fabra i Josep Carner de consellers.

Cas Romagué, com escriuen per aquí, la taverna dels Irla, agafava el sobrenom del propietari, el pare del President, Francesc Irla, es Romagué, el Romaguer. Romaguer perquè era fill del mas Romaguer. El seu pare i els seus oncles havien vingut sembla que de l’Alt Urgell a portar-hi la masoveria. I el mas Romaguer és la Divina Pastora.

Al vessant sud del Puig Gros, el mas domina tota la fondalada d’Urgell. Una sola construcció a la vista. Només s’emmiralla de lluny en la masia de Sant Benet, també abandonada, al comal de Sant Benet, a la carena de davant. Però Sant Benet és com un fantasma molt petit que apareix i s’amaga entre els suros. Ara el veus, ara no el veus.

Tots dos masos són fruit del monestir de Sant Feliu. Entre el 1781 i el 1785, l’abat Benet Massalvà es va ocupar d’aquest paratge. Va renovar l’ermita de Sant Benet del Bosc, va donar-li oratori, retaule, imatge del sant i una espadanya amb campana que es devia sentir per tota la fondalada i des de mar, i que els dies de tramuntana devia haver-hi feina per aguantar-la.

Massalvà també va aixecar el mas de la Divina Pastora. Va fer netejar un tros d’Urgell, va plantar-hi vint-i-set arbres fruiters, quatre-centes oliveres i quatre-centes vint-i-cinc vinyes i va bastir-hi la casa. Hi va posar uns masovers que també s’encarregaven d’atendre els monjos del monestir quan necessitaven una cura de repòs. No vull ni imaginar-me aquests fruiters mirant a mar. Al conte Les coses benignes Ruyra ha d’enviar el frare Armengol a controlar els excessos sensuals del convent de Blanes. Per controlar aquest mas no n’hauria tingut prou amb un exèrcit d’Armengols. Ara mateix, la pista de terra que hi porta està guarnida a tots dos costats per rams grocs i blaus.

Entre arbres encara amb els troncs negres, just a davant de la façana hi veig un parell d’oliveres despentinades, supervivents als incendis i al temps, descendents directes de les que va fer plantar l’abat Massalvà. Seguint el camí, es pot trobar un corriol ja molt esborrat a la dreta. Una vegada el vaig seguir com vaig poder, passant sobre arbres caiguts, i vaig trobar un bassal d’obra i una espècie de mina, i bancals. També vaig veure, a sota els arbres, un somier rovellat dels últims temps de la masia, que va ser habitada fins a mitjans del vint.

El nom de Divina Pastora ve de l’oratori que ocupa l’habitació d’entrant a l’esquerra, posada, potser, per rebre els pastors. No sé si n’hi ha hagut gaires per aquestes muntanyes – encara l’altre dia en vaig veure un al poble – però no sembla que hi haguessin de quedar malament. La devoció a la verge disfressada de pastora va ser una moda que els caputxins van estendre des de Sevilla a principis del divuit, per tota la península i a les missions de Sudamèrica. L’abat Massalvà va fer que la pastora acabés arribant a l’Ardenya, a casa dels avis d’un president de la Generalitat d’Esquerra Republicana, catalanista, maçó i exiliat.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant