El realisme

Quina bona idea, al MNAC, muntar ara una exposició sobre el realisme.

Un dels primers quadres que hi ha penjats és un famós autoretrat de Courbet: “El desesperat”. És una pintura impressionant. Courbet s’hi estira els cabells, com atònit pel que està veient. Els ulls del pintor, tan oberts, sembla que li saltaran de la cara, travessaran el marc i cauran al mig de la sala. És una manera visceral d’expressar la mateixa idea d’un altre quadre exposat a la mateixa sala, el també conegut “Sortint de la crítica” de Pere Borrell. Amb les mans agafades al marc i un peu a sobre i amb el cap ja fora del marc, un nen surt literalment del fons negre de la pintura i està a punt de saltar a la sala. El nen també obre uns ulls com taronges. Tots dos quadres et fan la sensació d’advertència. Els personatges veuen davant seu alguna cosa inquietant. Et gires, mires, i, què havien vist aquests dos? La realitat.

La realitat enlluerna i mossega, sempre agredeix. Sobretot quan qui paga i mana deixa de pagar. A mitjans del XIX, Courbet i l’escola de Barbizon van deixar l’embolcall dels seus tallers, van sortir dels marcs de la pintura de l’època per anar a tocar la realitat de l’aire lliure. Va passar igual en literatura. S’havia acabat estilitzar, academitzar i autoenganyar-se. Lògicament, això no va agradar als que estilitzaven, academitzaven i s’autoenganyaven, i el 1855, a l’Exposició Universal de París, van fer retirar els quadres de Courbet. Llavors ell mateix va aixecar la seva barraca a part, el Saló del Realisme.

Martí Alsina va visitar aquest Saló i va convertir-se en el “Courbet català” o, segons Dalí, “Courbet passat a través dels tics de la mediocritat pairal.” També coneixia la duresa de la realitat. Era fill d’un porter i era orfe. Joaquim Folch i Torres va observar sagaçment que “tot i que no tingués qui l’ensenyés, tingué, en canvi, l’avantatge de no haver de desaprendre, que és un gran avantatge.” Va guanyar-se la vida fent de professor a la Llotja, feina que va arribar a perdre durant uns anys perquè es va negar a jurar la constitució monàrquica de 1870. El tifus li va matar dos fills. Tota la vida va estar carregat de deutes i subjecte als encàrrecs, com deia ell, “esclavo del dinero.”

Així et queden poques ganes de riure-li les gràcies al pintoresquisme, l’escenografia i l’acadèmia. Courbet va ser molt amic de Proudhon, l’anarquista, l’antiestatista, de la mateixa manera que Martí Alsina va ser-ho de Narcís Monturiol, el comunista, feminista i inventor de l’Ictíneo o barco pez.

Treballaven la realitat que coneixen, la barata, aprofitaven el objectes oblidats – reciclaven -, des d’un gos fins a uns genitals o la família, i per això és pertinent que l’exposició acabi amb uns quadres de Tàpies que agafen una realitat poc atesa fins llavors en pintura, la tàctil.

No deixar-se subornar és més fàcil quan paguen poc. Quan no hi ha diners, el realisme té molt de camí. Mentre els estafadors s’estan al Ritz, els realistes viuen amb un patir constant i amb l’aigua al coll. No cal pas dir-los “sigueu realistes”, a aquests.

Vénen bons temps pel realisme artístic. L’escenografia és cara i els somnis costen una pasta. Serà el final de la novel·la històrica, per exemple, com va ser-ho llavors, de la novel·la i la pintura històrica. Deixeu-vos d’històries. També s’acabarà la novel·la rosa i el cotó fluix, i fins i tot aquests shows televisius amb princesas del pueblo i pollinades per l’estil. No sé què esperem.

One Response to “El realisme”

  1. Lluís Says:

    Que Déu t’escolti! A veure si es fan veritat els teus vaticinis. No deixa de ser curiós que aquesta exposició al MNAC sigui la primera que es fa sota l’imperi dels millors. Estàvem amb els pardals al cap i han vingut a fer-nos tocar de peus a terra, a garrotada seca.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant