Autoajuda per començar l’any (31)

Vaig aixecar la reixa que protegeix la boca del pou perquè no hi caigui res ni ningú. Vaig sortir, vaig eixugar-me, vaig travessar l’eixida, vaig entrar a casa i vaig anar-me’n directe a la dutxa. Després em vaig asseure al sofà. Hi havia alguns llibres a les prestatgeries dels dos costats de la llar. Novel·les, algun volum d’història, alguna cosa sobre literatura. Jocs verbals, jocs de taula.

Me’ls vaig mirar interrogativament. Com és que no em parleu de morir-se? Com és que obri la pàgina que obri tinc la impressió que només voleu distreure’m? Digueu què digueu, la majoria aneu d’això. D’anar passant. Colla de tramposos. Com és que no aneu més al gra? Alguns dissimuleu bé… Mentiders dels collons! Jocs de taula! Vet aquí on us poseu, a cada banda del foc, els covards, us mereixeríeu un consell sumaríssim, teniu sort que ja no fa fred.

Tot és una maniobra de distracció, una irresponsabilitat. Pàgines i pàgines al voltant de la pàgina. Som aquí a enfrontar-nos amb la mort. Ni amb quaranta fills te’n salvaries. Per això els pulmons són hermètics. Per això tenim nas i boca. Per això tenim els ulls, per mirar-la! Per l’enfrontament, no per girar-s’hi d’esquenes, cagats, un enfrontament és per donar la cara. Aquest planeta és una bomba. El big bang va omplir-ho tot d’escurçons. Va minar els camins, va posar assassins darrere dels troncs, franctiradors darrere els murs de la Pastora, derruïts en l’explosió… Caníbals irracionals i sanguinaris i salvatges a dintre les coves de pedra, verí torturador a les punxes de les plantes. Tot és tòxic i jo mateix intento omplir-me les venes de sang verinosa. Això busco en aquests turons. L’antídot basat en la mateixa substància. Respiro a pulmó ple.

És una simplificació, em diuen. Una simplificació ho sou vosaltres. Feu riure. Espurnetes que miren d’entendre res, que es concentren en si mateixes per brillar més. N’hi ha milions de milions! Per comptes d’autoconsumir-se en la bellesa física, en allò que sent l’espurna, es dediquen a mirar al voltant. Es dediquen a observar, i això les atura. Competeixen per brillar i acaben fent una massa indistinta. Es concentren fins que no són res més que allò. Una espurna sola de concentració. Una guspira al pol nord. I no va d’això… Concentra’t en treure, treure, treure! No escoltar, sonar. L’intèrpret que s’interpreta a si mateix i per si mateix ha caigut en la pròpia trampa.

Aquí el senyor parallamps. Aquí la senyora tempesta infinita. Tant com duri el senyor llamp duraré jo. Qüestió: no enlluernar-se. Qüestió: la presa de terra. Aquesta és la qüestió.

D’on surt aquesta preferència per la superfície? N’hi ha prou amb el realisme? L’extensió és una cursa. Com corren aquests desgraciats. Corren per la superfície, viatgen, fugen. Trigaran a gastar-se prou el camí per parar-se la trampa, per obrir-se la fosa, però més val la mossegada a terra i començar-se a omplir. El primer enterrament, te’l fas a dintre.

Ja n’hi ha prou d’explicar, ja n’hi ha prou de constatar, deixar constància i passar el mort. Sisplau, cinc minuts més! Sisplau! Au, va. Obre’t, floreta. Aquí del que es tracta és de manar. Ets tu que concedeixes o treus els minuts. Sóc jo que reparteixo els rellotges. Ja fa mesos que en porto un altre al canell. Puc perdre’n tants com vulgui. Puc escampar-los per aquests turons.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant