Autoajuda per començar l’any (35)

Sempre és començament d’any. Gira’t. Arrossegues una cua que va esborrant les petjades.

Absort pel bosc, havia deixat el vessant marítim, els puig de Cantó i Penya d’Agulla, la costa d’en Cirera. Massa groller, per espectacular. Marcs vius de troncs i branca verda sobre el blau marí. Més val no veure-ho. Els pins no hi perden la vida, n’hi ha d’estirats prenent el sol de cara a mar, al vessant, amb copa més plena de vida que una panxa prenyada. Això rebenta la realitat, l’excedeix.

Hauria hagut de dur uns prismàtics. A l’esquerra veig l’ermita de Sant Elm de la mida d’una capsa, ben sola, les cases són a l’altre vessant, tan assentada, sòlida, de colors terrosos, flotant sobre la nuvolada dels pins, a dalt de tot dels espadats del Vigatà – que tapen l’aigua de la cala amb la llum més terrenal i eròtica del planeta: les restes de vida de tots els enterrats s’escapen per aquesta deu. S’Adolix, la punta de Garbí.  A la costa de davant meu, l’aigua primer un cinturó fosc d’ombra. Després ja el maragda es fon gradualment fins al blau sense horitzó. Els revolts de la carretera de Tossa, amb la cremallera blanca pintada entrant i sortint del verd, un dia els declararan patrimoni de la humanitat, i llavors haurem begut oli. Hi circula ara un descapotable. Algun cotxe francès, de tant en tant.

Tinc al costat una roca sobre l’altra: la petita del cap posada sobre la roca del cos. Massa real per poder-la explicar. La frase em sona molt malament, però la dic: una pedra que personifica la petrificació.

Sempre és començament d’any. Qui m’havia de dir fa vint anys que em veuria a mi mateix com una part d’aquesta realització, un ganivet assegut sobre una roca, un home que ganiveteja fulles, que apunyala troncs, que enfonsa al mar la fulla fins que l’aigua es torna densa i vermella, una home amb un ganivet entre les cames, clavant-lo mortalment. Amb un combinat d’energies, la creativa, la de l’odi, la pròpia, la deixada.

La roca on sec la va tallar una ganiveta de cinc pisos. No goso penjar els peus a l’abisme. Aquest vent és boig i em posa amicalment la mà a l’esquena.

Sempre és començament d’any. Com pot haver-hi hagut mai un passat aquí, que tot és erotisme. Els pins mouen els braços amb manyoples. Les alzines fan bombolles a les fulles. I aquesta forca de carbó, a dalt de tot de la carena, les dues branques d’un pi cremat que surt per sobre els altres com les banyes d’un cèrvol que aixeca el cap entre la verdissa, és o no és el Pi de la Milana, el més aixecat, la senya antiga dels pescadors? Com pot tenir un passat aquesta fregadissa permanent de l’aire entre les branques, fulles i agulles dels pins? Que té passat, la mar? El sol? Quin passat poden tenir, per un bitxo que no arriba a viure els cent anys.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant