Autoajuda per començar l’any (36)

Sempre és començament d’any, sempre és desembre i primavera, sempre són les sis de la tarda, sigui al migdia o a mitjanit. A les cinc són les vuit i a les deu són les tres. Les coses són les mateixes sempre, hi ha una dictadura. D’aquí vénen les hòsties pel consol de xerrar, per agafar la paraula. Uns ho fan ocupant les teles, les ràdios i els micros que sigui, els altres es dediquen als llibres, diaris i blocs, als twitters i als grafits, i la majoria es calmen fotent la murga a amics i parents. I després hi ha un grup que es dedica a tocar els ous al paisatge, o finalment als propis. Ni una sola conversa amb ningú en tots aquests escrits des de principi d’any. Cap bèstia parlant hi ha sortit. Quin gran menyspreu als zombis per part d’un zombi.

Baixo l’avenc vorejant la gran roca. Al peu de la paret tallada a plom hi ha una espessor selvàtica d’alzines i enredadores, una humitat tan fresca que, veient els pedrissos, m’ha fet pensar en una font amagada. Però no. Els pedrissos hi són per canviar-se les sabates o esperar el torn d’enfilar-se a la roca. La roca ha estat ferrada, veig els ferros petits clavats a la paret alta i vertical, llisa i brillant, polida pels mateixos escaladors de passar-hi, i dues plaques petites també clavades al granit, amb el nom gravat de dos reptes: Block Rock i La Bella y la Bestia.

D’aquí baixa un camí cap a la carretera que va seguint les torres de cablejat elèctric que alimenten les antenes del puig Gros. El camí du al punt on algun cop he vist aparcada una furgoneta o un cotxe, passat aquell moment, venint del poble, que la cremallera pintada s’obre i surt de l’asfalt un bloc granític enorme, una muntanya posada entre els dos carrils, de manera que els cotxes que van passen per un costat, i els que vénen per l’altre.

Envejo aquests ninotets posseïts que s’enganxen a la roca. Però ara no hi són, i torno a la idea dels dies que ja fa que no em trobo ningú, dimonis a banda. Aquest desordre opac de verds i grisos no m’espanta, no penso que estigui parlant amb mi mateix com un sonat. Parlo amb mi mateix però amb narració i taquigrafia, vull dir amb un ordre i una consciència. No espero dir res de nou ni res de vell, només passar i, passant, solidificar i treure. Segons les dones que han tingut pedres al ronyó, el dolor pot comparar-se amb el dolor del part: sent home, només podria parlar de l’alleujament de fer-la. Mineralitzar uns corrents d’aire, comerciar amb l’exterior, convertir el temps en presència, constatar. Res de nou.

Torno al poble per la carretera de Tossa. La costa d’en Cirera agafa entre el comal del Romaguer i comal d’en Toni. Parlant de pedres, no és pas que el nom se m’escapi. A tocar de la carretera hi ha unes ruïnes que el mapa que ara em miro identifica com can Toni. I després ve el revers de la coma, l’elevació del puig Boer que he repetit cada vegada que fet aquesta excursió, però passant-hi per darrera. I ha hagut de ser després de fer-lo pel vessant de la costa, obert a l’horitzó, que hagi donat el cop d’ull a un altre plànol i hagi vist que el puig Boer hi surt amb un altre nom. He agafat un llibret local, Remembrances de l’Ardenya i les Gavarres i espais físics per conèixer de Jaume Bosch i Cañet – aquest pla no té pedres al nom. Consulto la secció “Toponímia ardenyenca”, apartat “Puigs de l’Ardenya ganxona”, i el primer de tots és el Puig Boer o de can Toni.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant