En Juan i en Jordi a l’acampada

Cap a les cinc, la plaça de Catalunya m’ha semblat més aviat buida i amb aires de fira alternativa. Davant d’El Corte Inglés, hi he vist penjats un quants Trias intactes i he recordat el lema d’Hereu: “M’agrada Barcelona”. Quin lema tan progressista! Dos megaanuncis cobreixen dos edificis de la plaça: “El valor de tenir valors”, diu un. Podria ser el lema de qualsevol partit, però és de Nike.

Detecto un tant per cent elevat de periodistes. A favor o en contra, hi ha molta expectativa sobre l’acampada, i aquest és el seu primer èxit. Com amb les manifestacions catalanistes, a la base hi ha el greuge, i l’experiència del greuge és transversal. La qüestió és fins a quin moment la nostra envellida classe política podrà continuar xiulant i mirant cap a una altra banda.

És molt diferent en temps de vaques grasses, quan n’hi ha de sobres per tothom. En temps de crisi, les injustícies queden molt a la vista. Entre dos bancs, a la part més perifèrica de la plaça, allà on els immigrants solen trobar la seva posició fora del centre, hi veig un jove estirat de panxa enlaire en un matalàs, fent-se un Marlboro, bevent cervesa i explicant animadament per l’Iphone la seva aventura –“sólo me falta el perro”, sento que diu–. M’assec al costat seu al matalàs. Al cap de poc arriba un amic i em convida a una cervesa.

En Juan i en Jordi tenen vint-i-quatre i vint-i-set anys. Són molt representatius dels iniciadors d’aquesta acampada. Diumenge van participar a la manifestació i ahir van decidir venir a acampar. Tots dos estan sense feina i se’ls ha acabat l’atur. Tots dos s’havien emancipat i han hagut de tornar a casa els pares. Un és soldador: guanyava més que el seu pare. Em puc imaginar les perspectives laborals. Potser no saben exactament què volen, però sí que tenen una llista de greuges contra bancs, empreses, polítics, sindicats, corrupcions i retallades que, sentits l’un darrere l’altre, deixen clar que moralment cap polític no podrà alliçonar-los. Són abstencionistes, però d’una abstenció activa: també es pot votar per deixadesa. No estan gens pendents de què pugui decidir la junta electoral sobre si es pot acampar o no aquest cap de setmana. De fet ni s’imaginen que se’ls pugui prohibir. Potser inconscientment intueixen que, si se’ls prohibeix, han guanyat.

De cop m’adono que fa una hora que xerrem. Se’ns han afegit més companys, la necessitat d’expressar-se es detecta per tota la plaça, en milers de cartells i en hores i hores de parlar i explicar-se, com si per fi aquests joves s’haguessin sentit escoltats. N’hi ha que estan gairebé afònics. Tenen una Comissió de Comunicació i Premsa. Són conscients de la receptivitat que troba la protesta i dominen els mitjans, que no tenen límits: el greuge és global. També m’adono que, durant aquesta hora, la plaça s’ha anat omplint. Hi ha alguna guitarra, alguna barba i algun gos, però ja només són l’element pintoresc. La gent ha anat sortint de treballar i s’hi ha afegit. Hi ha mares que hi han dut els nens a jugar, la mitjana d’edat ha crescut moltíssim i l’ambient és primaveral i ple d’esperances. L’exhibicionisme impúdic dels cartells electorals –en temps de retallades!–, aquí no hi pintaria res. Sento un comentari pertinent: “on són, els intel·lectuals?” La plaça es continua omplint. Els coloms ja no saben on posar-se. Cada dia vindrà més gent, i divendres i dissabte aquests coloms hauran de buscar-se la vida, perquè això serà multitudinari.

( 20 de maig del 2011, El Punt )

One Response to “En Juan i en Jordi a l’acampada”

  1. iago otero Says:

    Sí, avui divendres això serà multitudinari. D’intel·lectuals sí que n’hi ha, però camuflats de persones, finalment.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant