Sentint l’assaig del pianista

Una de les poques sorpreses que m’ha donat la vida, no sé si universal o raresa meva, és la poca capacitat d’acumulació que he descobert que tinc. Passat l’optimisme fàcil de la joventut, ara que em sembla que començo a intuir per on van els trets, juraria que amb els anys no he acumulat res: ni diners, ni amistats, ni certeses, ni res. Els llibres i articles que escric, al cap d’un temps ja no els considero meus, perquè no seria capaç de reescriure’ls: els textos són fruit d’unes circumstàncies i les circumstàncies sempre són irrepetibles. M’he anat fent conscient del pes de la circumstància o, al contrari, he aprofundit en la meva persona i, doncs, la meva migradesa. És llei de vida, anar arraulint-se com un poll, cada vegada més petit, fins a la desaparició?

Suposo. Però em sorprèn la falta d’acumulació de records, que la memòria se m’esborri sense parar, com una purga interminable que em separa i m’allibera dels records d’èpoques senceres de la meva vida. De vegades em vénen records tan tènues que no sé si realment allò em va passar o ho he somiat. No sé si vaig arribar a abraçar-la, aquella dona, i la veritat és que m’agradaria molt saber-ho. Desenganya’t, em dic, que si fos important te’n recordaries. O ha deixat de ser important per culpa de la desmemòria?

Havia estat mai en aquest poble? Aquest llibre, l’he llegit? L’havia tractada, abans, aquesta persona? De què la conec?

Són els anys, però no per degeneració ni malaltia, sinó per un refinament paradoxal de la memòria, que em permet descobrir fils de records tan prims que es trenquen quan els començo a estirar. Podria ser que fossin inventats. Aquest refinament em fa rebuscar per dintre el cap amb el neguit d’un cocaïnòman, obro tants calaixos que per força me’n trobo de buits, calaixos impossibles d’estirar del tot, d’enormes que són. Hi cabria un camp sencer. I en aquests erms s’hi instal·len circs de tres pistes, amb elefants que ballen, lleons que es deixen domar, pallassos que encara tenen gràcia, il·lusionistes que ja no fan trucs suats i admirables escapistes i contorsionistes.

Escric això tenint present que aquest diumenge torna a ser jornada electoral, unes eleccions del bracet d’uns moviments de protesta que han hagut de fer-se al marge seu perquè la nostra democràcia no és capaç d’assimilar-los. Espanya m’ha semblat un altre cop com un país sense memòria, situat al primer món però amb unes minusvalideses polítiques que obliguen periòdicament els descontents a moure’s fora de la legalitat. Llei de partits, retallada estatutària, prohibició de l’acampada… I a cap polític se li va acudir una reforma, i la tensió porta una altra vegada al record de les famoses dues espanyes, la dolenta i la pitjor.

Tant aquestes terres com jo podem oblidar cadascú la seva història, i qui sap si al capdavall això no és bo i necessari. Però tant pel cor com pel cap jo m’estimaria més un anar fent previsible i educat, a poc a poc i amb bona lletra, a l’altre extrem de l’ai al cor.

D’acord, Toni. Collonut. Molt ben dit. I ara que has buidat el pap i has deixat anar això tan important que havies de dir sobre la gran festa de la democràcia d’avui i l’spanish revolution, què tal una cervesa, o fins i tot dues? Te les podries prendre en una terrasseta, amb aquest sol. Imagina’t! I has vist que les guiris ja han començat a circular? I aquestes campistes amb pantalons curts? Au va, no dissimulis.

( 22 de maig del 2011, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant