Autoajuda per començar l’any (37)

Quan camino o vaig amb bicicleta o amb cotxe, moltes vegades ja sé que no em moc. És el carrer amb els seus edificis, el camí amb els seus arbres i l’autopista amb les naus, benzineres i àrees de servei, que circulen. Jo m’estic quiet. I encara que decidís moure’m, girar-me de cop i córrer darrere el món per arribar fins a ell, mai l’atraparia, perquè està sempre a l’aguait i és infinitament més ràpid que jo. La sap molt llarga. Si de cop m’aturo i em giro per mirar d’agafar-lo distret, ell es tomba instantàniament i fuig de mi, sempre en la direcció contrària. I quan m’aturo ell també s’atura, i juguem al gat i a la rata sense parar.

Estic mirant d’explicar aquestes passejades. M’aturo a dir com van començar aquests escrits. Confio que avui s’entengui que redacti l’autoajuda. Tot just ara he vist el principi. El començament d’aquests escrits s’ha desplaçat fins aquí. Jo m’he estat quiet. És el principi, que s’ha mogut i que ara passa per davant meu.

I és aquest. El dia que pujant al puig Gros vaig veure un ocell al costat d’una pedra. Els ocells a terra sempre fan patir. Saltironegen patèticament, de vegades bateguen les ales ferides. Però el que em vaig trobar estava molt quiet, i no pas arraulit. Vaig acostar-m’hi poc a poc i no es va moure. Només tremolava. Per què m’acosto a un ocell si no tinc intenció d’ajudar-lo? Per curiositat. L’ocell verdós brillava com si estigués moll. Vaig ajupir-me i vaig veure que era de fusta, amb els dits llargs i arquejats i les ungles clavades a terra, i que tenia les ales i la cua fetes de fulles i no de plomes. L’ocell em mirava espantat i no parava de tremolar i vaig anar-me’n.

T’ho haig d’explicar tot, no? Doncs espera’t. Vaig continuar bosc amunt. Mirava a les branques dels arbres per si trobava un altre ocell com aquell, però els ocells d’aquesta espècie només són a terra, pateixen molt.

Arriba un moment que el camí puja per sobre unes roques. Com que no hi ha arbres, pots veure netament el bosc de sota teu. Ara a finals de maig, a més, la il·luminació ha millorat molt, i a sobre fa una mica de vent. Veig els troncs llargs dels pinastres ballant per la punta, batalls de fusta sense la campana i a sota meu un bosc d’alzines, centenars de caps verds clapejats de canes, fulles verdes i fulles blanques en grumolls al brancam.

Però hi va haver un moviment, en aquell bosc d’alzines brillant, que em va fer sospitar. Vaig arrencar a córrer camí avall, abans que fos tard. Vaig fer el revolt i després vaig acostar-m’hi poc a poc, mirant on posava el peu per no fer soroll. Vaig acabar aturant-me. M’aguantava la respiració. Era allò, que em feia patir. No estava equivocat. Per comptes de fulles, els arbres tenien plomes.

Va ser molt ràpid. Hi va haver un moviment. De cop unes branques es van desplegar, vaig sentir un crit i el bosc sencer va volar cap a uns altres turons. Veia les urpes, al cel, i queia terra, i vaig refugiar-me en una mica de cova que feia una roca, estirat. El terra era ple d’ocells petits de fusta i fulles, arrelats, tremolant.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant