Autoajauda per començar l’any (38)

Passes la vida anant d’un any a l’altre per la galeria d’habitacions, deixant obertes les portes darrere teu, fins que un dia arribes a la sala gran, que és una sala sense parets, sense limitació d’espais, una clariana com la que han deixat ara els arbres, un celobert ple d’ocells tremolant.

Els arbres només volen si es senten descoberts. Els ocells de terra han crescut a sota l’ala dels arbres. Feia temps que m’ho veia a venir però era jove, contornejat pels altres, encara el buit que queda entre els altres, pres allà. Com vols acceptar que és la teva silueta que contorneja les altres i que per tant estàs sol? Mira els escriptors pendents de les lectures, pendents de les crítiques, dels amics, dels enemics – un enemic, sisplau! Que em surti un enemic! Un enemic contra la solitud! -, mira’ls esperant la transfusió de sang, carronyers… Volten pels passadíssos dels hospitals, arrosseguen la perxa amb bosses de sang penjades, sang freda, enganxosa, sang mig coagulada i infectada amb tots els virus, sang recollida de terra als escorxadors amb escombra, pala i galleda, xuclada amb esponges dels ferits dels quiròfans i la planta de traumatologia… Caminen pàl·lids. Volen menjar-se el món però el segueixen a darrere com gossos. Tan bé que s’hi estava a la panxa, flotant en mil graus d’alcohol de líquid amniòtic. Una vida conscientement destructiva, però només destructiva pels altres.

Estan equivocats. Jo no estic sol. En altres taules hi ha uns altres puigs i gent que hi puja. Sóc d’aquest moment. Només em puc permetre aquesta aposta. Moveu la mà i es refaran les siluetes.

Que t’has perdut?

Espero que el món es recompongui.

Tots, qualsevol adult en un moment o altre descobreix aquesta clariana entre troncs i verdissa. Els ocellets tremolosos de fusta i fulla clavats a la terra. Tots ells suïcides. Tinguin l’edat que tinguin, quin verd més tendre a les fulles. És un verd vermellós pel rec sanguini de les ales, el rec generós i oxigenat, els becs nous i els ulls voraços. Quina urgència per aprofitar el temps, per escurar-lo! Les urpes enterrades es tanquen sobre els cadàvers, els esgarrapen, els espremen, fins i tot de la mort xuclen la vida! Tremolen de por perquè per ells sóc una béstia. Ja me’n vaig. No porto l’escopeta. M’estalviaré veure com cauen les fulles i només queden barnilles de fusta que s’assequen i es podreixen. Els ulls cauen a terra però no perden la visió, van esmicolant-se amb els anys, de la sorra a la pols, dividint-se, perdent la vista, es va tornant borrosa, se l’han de partir… M’haig de comprar una escopeta.

Mentrestant, al voltant meu el temps s’escampa. És aquesta llum regalada del juliol i l’agost ara al maig, aquest vestit d’escalfor. No m’estranya que tremolin, m’he tret la pell i m’escorro entre les seves potes, m’hi entortolligo i a més he dit que tornaré a pujar amb l’escopeta. Baixo arrossegant-me pel coster, cap a mar. Queda explicada, l’autoajuda?

Fer confluir el món cap a l’escriptura no es pot, el món no passa per l’embut. Llavors he mirat de fer confluir l’escriptura cap al món: vessar-la sobre aquest puig experimental i plantar quatre lletres. Aquí han donat ocells. De la literatura i jo, el mort sóc jo. Faltats tots dos d’autoajuda, un a cada costat de la ratlla, ens parlem a través teu. Res de perseguir.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant