Maria Lluïsa Pons

Jo sóc instrumentista, tinc 59 anys, treballava a l’hospital a Mataró, feia cesàries i infermeria, però ara tenen ordres de la Generalitat de no renovar els interins i no m’han renovat.

A sala de parts és molt agraït. Hi ha un tant per cent que és dur, perquè et ve una senyora, miri, no em sento el nen, i a lo millor pobreta el porta mort i has de fer parir aquella persona amb un nen mort, això és terrible. Però la gran majoria de vegades és felicitat.

Som tots iguals per dintre, ni races ni res, els budells, tot igual. Som un bistec, com un bistec, no som res i som tots iguals. Però amb els immigrants m’ha passat de tot. Trobar-me’l per terra: qué hace en el suelo, que se ha desmayado? Estoy rezando. Dic: usted me ha pegado un susto de narices, aquí hay una silla, siéntese. O t’agafen les gasses. Vostè no pot obrir un armari, demani! O vénen brutes, les has de dutxar, i com li dius, sense ofendre? El tema de la dona particularment em posa una mica nerviosa. Quants més fills tenen, més les consideren. I tu dius: Déu meu, a aquesta persona el seu cinquè fill li pot costar la vida. I és igual, tornen a quedar embarassades, i les veus d’any en any. Otra vez embarazada? Pero que no te acuerdas que sangraste mucho, que tienes el útero delicado, que no te va bien? Però ella tot el que pot fer a la vida és això: parir. Bueno, piénsatelo, pero creo que te has de querer más a ti misma, aunque él quiera hijos, piensa un poco en ti. Els acompanyo sense massa rotllo. Humanament intento ajudar.

Agobiem molt els malalts. De vegades no se’ls deixa ni morir tranquils per por nostra a la mort, no seva. Jo he acompanyat persones a la mort moltes vegades, als meus deu anys al clínic a urgències, i a neurocirurgia, i és un moment molt íntim, s’ha de respectar el silenci i la intimitat d’ells. No cal parlar. Donar una abraçada. El carinyo és suficient.

No l’he oblidat mai, el Gabriel, vaig agafar la baixa i tot i li vaig dir a la meva mare: igual lo dejo, no puedo. I llavors un traumatòleg, que li agrairé molt, em va dir: Maria Lluïsa, és bo que tinguis aquests sentiments, és bo que això et faci mal, però tens d’acostumar-te, ja t’hi acostumaràs. I m’hi vaig acostumar. M’ha passat altres vegades i ja no les recordo, però no he oblidat el Gabriel, va ser el meu primer, el primer noi que vaig veure morir com a infermera. T’impliques de seguida amb el malalt. Jo estava recent acabada la carrera, treballant a l’Hospital Clínic, i era un noi de disset anys, Gabriel, i se’ns va morir. Li va passar un camió per sobre, al pobret, vam estar quatre hores entre la sonda, el sagnat, el posar-li les bosses de sang, jo vaig baixar a buscar les bosses corrents per l’escala, la família estava allà, va ser terrible. Se li va fer de tot, li vam treure la melsa, jo el vaig sondar, llavors la sonda no m’entrava perquè estava tot, ai, pobret, rebentat per dintre, era, va ser, una cosa molt heavy, i allò que veus, que se’n va la vida… Tenia disset anys, saps. I tant que vam lluitar. El cirurgià, que el veus suant, li va treure la melsa, li va arreglar l’estòmac que no sé, llavors quasi entra pel pulmó perquè el tenia tot amb sang… I clar, jo era jove i no sabia que era tan dura la professió. I em vaig marejar i tot, que no m’he marejat mai més a la meva vida, mira què et dic, mai més, però aquell dia em vaig marejar. Quan veus que se’n va la vida, i pobret, que va quedar tan pàl·lid, i tan… I que el cirurgià ja ho deixa tot, va, traieu els tubs, va, s’ha acabat…

( El Punt, 29 de maig del 2011 )

One Response to “Maria Lluïsa Pons”

  1. Lluís Says:

    Sóc mestre de primària, però interí: mai no he aprovat les oposicions tot i haver-m’hi presentat una vegada, en un mal moment personal. També he de dir que la perspectiva de ser funcionari no m’emociona. M’agrada molt la meva feina. Tant, que no sé si sempre podria agradar-me igual. Després d’uns anys d’interinatges, enguany sóc suplent i el curs que ve potser faré quatre suplències mal comptades. Segurament aniré cobrant el subsidi dels aturats, perquè imagino que ens paguen des de Madrid i no computem a les despeses del Mas-Colell, el geni dels pressupostos. Després de trenta anys d’autonomia, estic disposat a demanar-li al senyor Mas que -en nom dels estalvis- renunciï a l’autonomia de Catalunya. Crec que estalviaria una pila de quartos inútils. Ara per ara, els catalans ja som els ciutadans de l’estat que rebem menys prestacions i potser no caldria. Si ens sis mesos de govern dels millors ens ha donat aquest servei, jo aposto per plegar.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant