Episodi del gat

Abans-d’ahir vaig atropellar un gat. Circulava amb la furgoneta per un carrer que passava pel mig d’un descampat i allà, just al pitjor moment, va travessar el carrer un exèrcit de gats, una dotzena. De cop l’asfalt va omplir-se de gats i jo vaig sentir com si passés per sobre d’una pedra. Vaig arraconar la furgoneta, vaig encendre els quatre intermitents i vaig baixar. Vaig veure un gatet jove retorçant-se panxa enlaire, i els altres que s’hi anaven acostant. Vaig tenir por d’haver-lo esbudellat. Què faria, si me’l trobava agonitzant amb les tripes a fora? Recollir-lo i dur-lo al veterinari, empastifar-me els dits i tacar de sang la furgoneta? Rematar-lo? Vaig tenir sort, perquè, quan hi vaig arribar, el gat ja s’havia mort. No vaig ni recollir-lo, el vaig estirar per la pell fins al descampat i el vaig deixar allà. Els altres es van anar acostant a mirar-se’l.

Després, conduint, jo anava pensant en el gat. No m’havia sabut gaire greu, la veritat. Total, era un gatot de carrer, no era pas el meu gat. Doldre-me’n seria absurd, com doldre’m per la vedella de l’hamburguesa que m’havia menjat per dinar.

Mentrestant, a la ràdio parlaven altre cop de l’obsessió espanyola per liquidar el meu idioma. Vaig pensar que l’atac d’ara mateix respon a la crisi. Parlar constantment de la crisi econòmica és prendre la part pel tot, perquè la crisi econòmica només és una part de la crisi política, que és part d’una crisi cultural i moral que també té efectes sobre la llengua.

Té efectes sobre el comportament quotidià. Vaig pensar en el gat i en aquests castellanoparlants que defensen tant els drets del castellà i que se’n preocupen igual de profundament que ens preocupem nosaltres pel català. Vaig pensar llavors en la gent capaç d’una mínima empatia. L’empatia és l’únic garant de la moralitat. La gent més capaç de fer mal no ha estat la més conscient del que feia, sinó la més incapaç de posar-se al lloc de l’altre. És una forma més de la misèria humana, la falta d’empatia: allà on el més culte es converteix en un cafre. I bé, vaig pensar en com tota aquesta gent patiria si hagués de veure el seu idioma tractat amb el menyspreu amb què tracta el nostre.

( El Punt Avui, 10 de setembre del 2011 )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant