La mort de l’actor

Un xipolleig a la bassa de sang compartida. La mort d’un actor, de Jordi Dauder, m’ha estat fent pensar en quines espatlles han de tenir els actors per suportar el pes de les interpretacions i no col·lapsar-se amb les veus tan diferents dels personatges, generalment més humans, per coneguts, per ben descrits, per ben il·luminats en els comportaments i les contradiccions, que les persones que tractem. No res de nou. Com aquell actor de principis del vint que va necessitar un cementiri sencer, de tan bones i tantes interpretacions que havia fet, i als nínxols hi deia Iago, Vània i Manelic, però en un també hi deia el seu nom, i també hi havia una làpida amb el nom del seu pare, i un nínxol per cada amic, cada amor, cada familiar, i per cadascun dels cinc gossos que havia tingut. I encara un nínxol amb el nom del carrer on va viure gran part de la seva vida, i un per al bosc de Montgròs, que s’estimava tant. I aquests amics i amors i familiars anaven de vegades al cementiri a dur-se flors a si mateixos.

Ens descarrega, que algú ens porti a dintre, que se’ns comenci a emportar… Ens ajudem mútuament, i jo et duc a tu, que em portes a mi, que et porto a tu…

I hi ha gent abnegada, sobretot dones, com l’altre dia, a l’autobús, que vaig sentir una noieta que li deia a l’amiga: doncs jo voldria tenir vint fills. Era molt jove, vint fills. I voraç, segur que amb cinc cents mil amics al FB i mil persones connectades simultàniament al Messenger, al xat del Gmail i al xat del FB, tots amics, de veritat. Com qui col·lecciona viatges o cotxes, ella volia fills, es trobava la casa prou ampla… De petit, tot sembla gran… No havia mesurat l’espai… No s’esperava que el temps tingués tan pocs metres quadrats, que en aquesta caseta o piset de la vida, ni fent-los dormir en matalassos a terra, ens hi cap tanta gent.

Però els actors… Els actors són l’esperança, la possibilitat de passejar-te per la persona, de poder-la encaixar, de no haver-la de patir o de poder-la suportar completament, i d’arribar-ne a fer una professió. Ni idea si Dauder va interpretar mai Hamlet, l’actor d’actors completament trasbalsat pels morts i pels vius. Hamlet, que li diu a Ofèlia, la joveneta: tanca’t en un convent.

( 17 de setembre del 2011, El Punt Avui )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant