Malick

Els responsables d’un cine de Cornellà que passa El árbol de la vida donen amb l’entrada un paperet, avisant: “El director de esta película, Terrence Malick, es muy odiado o muy admirado. Si la película le resulta aburrida, por favor, no moleste a los demás y salga antes de transcurrir 30 minutos. Le daremos gratuitamente otra entrada para cualquier otro título.”

I en canvi va ser la pel·lícula més vista a Espanya el cap de setmana passat. Això és perquè es projecta en el circuit de cinema americà o americanitzat, i Malick no deixa de tenir el do americà de l’espectacle i treballa amb els millors actors d’aquesta indústria. Segueix des d’Amèrica el camí contemplatiu dels Dreyer, Ozu o Bergman. A la sessió que vaig anar, la gent, al final, va aplaudir molt, fent broma, que s’hagués acabat aquella gran llauna.

Des del romanticisme, l’art s’ha pres el dret de demanar-nos fe. Si vols entrar-hi, has d’estar disposat a la transcendència. Que tampoc costa gaire, perquè els humans no en tenim mai prou. La pel·lícula va d’això, és la història de Job, la defensa de la fe malgrat tot.

Malick s’ha estat gairebé quaranta anys per filmar tot just cinc pel·lícules. La seva obra es pot llegir com l’escapada del nihilisme de l’assassí en sèrie de la seva primera pel·lícula. L’arquitecte d’aquesta última descobreix que sol, com a home, en el seu món d’edificis freds, racionals, no anirà enlloc. Hi ha una absoluta preocupació moral. La delgada línea roja és la pel·lícula bèl·lica més digna, espiritual i homèrica que jo hagi vist, i és per aquesta elevació que Malick aconsegueix movent-se amb valentia arran d’aquesta línia prima i perillosa que separa la transcendència del ridícul.

Se’n surt perquè és capaç de molta suggestió. Les imatges i les veus en off li permeten ser coral. Juga amb els temps i els punts de vista. Les seves pel·lícules tenen, a més, un caràcter tan físic que es fa metafísic, que arracona o que supera la racionalitat. Ens submergeix en els sentits, ens hi enfonsa igual que enfonsa els seus personatges en la vegetació, en el nedar i el volar. I aquestes immersions en el tacte, en la música, en un ritme narratiu implacable i específic i en la llum, que és l’essència del cine, acaben per seduir-te i convence’t que exterior i interior fan un tot.

( El Punt Avui, 24 de setembre del 2011 )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant