Autoajuda per començar l’any (2,5)

He tingut bons moments, en això. Tot un hivern, fa dos anys, vaig estar anant cada dia a omplir un saquet de pinyes, pinyes de pi pinyoner, sempre al començament de la tarda, cap a les tres, amb la llum freda, la flameta blava del bufador a punt per començar la sagnia de la posta. Trobava roses de fusta, poques pinyes massisses i enganxoses de resina, dures com elms de nan, perquè els negres ja havien passat a davant meu a recollir-les, me’ls trobava de tant en tant, amb els sacs plens de pinyes carregats a darrere la bicicleta. Quedaven les pinyes antigues, per clapes, com bolets, obertes i amb les prestatgeries buides, els pinyons ja caiguts del seu nínxol, la vida en una altra banda. Semblaven esquelets, carcanades, fragments i estelles d’ossos d’una fossa comuna amagada al bosc, pètals secs quan la pinya havia quedat dreta a terra: si s’havia tombat, enfonsada a l’humus del sotabosc, s’hi resistia quan l’estirava, arrelada al negre.

Però hi ha pinyes perfectes, grosses, fortes, obertes com flors musculoses, amb la fusta encerada i lluent, amb tots els marrons d’una ala d’ocell. Posada arran de foc, la pinya brilla, aviat comença a suar per les pestanyes i, tot d’un cop, s’inflama amb una explosió petita. Els pètals van encenent-se uns als altres, un per un, i la flama puja l’escala. La resina desprèn un perfum dolç i net, sembla impossible, la resina és inflamable, però, abans de prendre, bull. Llavors la pinya encén llençaflames petits, de llengüetes horitzontals i afruitades, gairebé líquides, i també brolladors grocs, verticals i sòlids. La flama té la pinya al puny i va rosegant-la en silenci, com un esquirol de llum, groc i blau. Quan l’esquirol ha acabat, la flama continua, amb una remor esmorteïda, encoixinada, una remor tèxtil.

Després el foc se’n va i deixa una flor de vidre que respira, incandescent i molt fràgil. Si un pètal cau, és com si caigués un tros de làmina fina de vidre sobre un llit de vidres encara més prims. Els dits negres no del tot cremats fan bombolletes de quitrà i fumegen en un cementiri de flors de caliu, que van apagant-se. Al cap d’uns minuts ja són flors de cendra i un alè d’aire les desfaria.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant