La gossa (2)

Vaig omplir amb una madeixa de filferro espinós embullat cada forat que la gossa començava a escarbar. Vaig comprar una grana repulsiva que feia una pudor repel·lent i també en vaig tirar als llocs del jardí que començava a gratar. Res va servir de res. Vaig preguntar al veterinari si podria arranar les ungles a la gossa, i el veterinari va contestar-me que no, que s’hi faria mal i que igualment li tornarien a créixer.

El jardí feia llàstima. Vam acabar per no sortir-hi, i al final a casa no teníem cap més tracte amb la gossa que quan jo li posava el menjar i li omplia el bol d’aigua, una vegada al dia. Llavors l’animal, esverat i feliç de veure’m, em saltava a sobre amb la llengua a fora, amb les ungles i les plantes dels peus brutes d’haver estat gratant la terra. M’embrutia la roba, em llepava, m’arribava a fer caure. La meva filla no s’hi podia acostar i la meva dona no s’hi atrevia.

Treia els excrements de la gossa cada vegada menys sovint. Si rebíem una visita inesperada, ens fea vergonya. Al matí o a mitja tarda, no podíes pas abaixar les persianes dels finestrals que donen al jardí.

Un dia vaig llegir que els gossos escarben per estrés.

– Pobreta – em va dir llavors la meva dona. – Necessita amor.

Però el peix s’estava devorant la cua. No podíem acostar-nos a la gossa perquè la gossa ens saltava a sobre i la gossa ens saltava a sobre perquè volia que ens hi acostéssim més.

Hauríem pogut provar de desfogar-la. Hauríem pogut dur-la al bosc a passejar i que s’esbravés. Però el sol fet de carregar-la al maleter del cotxe ja era complicat i perillós. La Floreta és una gossa forta i nerviosa, i tampoc teníem ganes, ni temps, de dur-la a passejar cada dia al bosc. Alguna vegada la vaig treure al carrer, amb un morrió. Era dramàtic, m’estirava com un cavall.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant