Una cosa al nostre abast

El primer d’aquest mes, els italians es van trobar a La Stampa una entrevista al president de la Generalitat. Mas els deia que “podem aportar el bon exemple de Catalunya, un tros d’aquesta Europa del sud tan denigrada però que també sap fer les coses seriosament”. El mateix vespre, els catalans vam veure Mas, amb trajo gris, funest, entrevistat a TV3: “Una cosa sí que està al nostre abast, que és ser un país seriós. Jo no vull ser un país de pandereta,” etc. No hi ha dia que Mas no faci servir la paraula seriós. Sobre els 759 milions que l’Estat no ens pagarà, dimarts deia que “estem intentant donar un exemple de gent seriosa i ens trobem que altra gent que havia d’actuar amb la mateixa seriositat resulta que acaba incomplint.” Dimecres: “La gent seriosa paga el que deu”…

És una estratègia bona. Quanta gent no em va dir, després de l’entrevista a TV3, que Mas l’havia convençut: persones sense mútua, funcionaris amb el sou acabat de retallar, nacionalistes que oblidaven el pacte Mas-Zapatero sobre l’Estatut, gent que no volia pensar més en la foto de la presidenta del Parlament vestida de fada grotesca… Hi ha tantes ganes de sentir la paraula!

“Seriós” ja sona com una caritat. És tan difícil ser seriós en aquest país, que, fins i tot en les profunditats d’aquesta crisi, fa por que en qualsevol moment salti la pallassada i ens tornem a afegir a la rua carnavalesca. El camí de la frivolitat a la tragèdia, aquí, és tan curt! Res s’assenta, es viu la pura evanescència. Poc o gens representats a les institucions, els catalans no parem de buscar refugi i model en personalitats que creixen com bolets, d’Espriu a Pujol i de Puyal a Guardiola. Els aplaudim, els dediquem programes de televisió i fem un drama si dissenteixen una mica.

Però tot és dual, perquè és dèbil i poc assentat. Cada model té el seu revers en un Boadella, un Azúa, un Espada o un hereu Centelles. La posició de l’entremig sembla missió impossible, tan plena d’esculls –verb escollir. No deixar-se endur pel corrent, mantenir una mínima civilitat, acaba consistint en això, aprofitar el que es pugui i si, per una temporada, som capaços de mantenir la il·lusió d’una mínima seriositat, doncs tot això que tindrem.

( El Punt Avui, 12 de desembre del 2011 )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant