La gossa (3)

Me’n vaig atipar.

Per què havia de tenir més dret la gossa a gratar els rosers, les buguenvíl·lees, els gladiols, les camèlies, les gardènies, les hortènsies o la gespa purament a existir? Per què la llibertat de la nostra gossa havia de passar per sobre de la nostra? De qui era, el jardí?

Vaig fer venir uns paletes. Vam emporlanar un cercle de gespa al peu del roure, perquè la gossa tingués ombra i no es cremés els peus.

Ara viu encadenada allà al roure. Vint-i-quatre hores, tres-cents seixanta-cinc dies. Un radi de dos metres de llibertat, amb dret a bordar els cotxes que passen, els vianants o algun gat o a nosaltres mateixos quan tornem de treballar. De vegades, ni això: els capvespres que borda als fantasmes com una desesperada, li poso un morrió per no haver de sentir-la.

La deixo córrer una estona pel jardí quan sóc a casa sol, a la tarda. Llavors, si comença a xisclar, la crido i ella ve, perquè és creient, i la torno a lligar a l’arbre. És com una baralla. Feta un nervi, no ho pot evitar: quan vaig per deslligar-la se m’arramba, em trepitja, se m’embolica a les cames amb la cadena, estreny i em fa mal.

Vam posar-li de nom Floreta pensant que quan fos gran li canviaríem el nom i es diria Flora. Però ha quedat així: passem de “gossa” a “Floreta” i no hi ha terme mig. “Gossa!” quan borda i ens rebenta les orelles – cada vegada que arribem a casa, o quan li porto el menjar o l’aigua, o quan amb la mànega li netejo els excrements de sobre el pòrtland. “Floreta” quan vull ser carinyós amb ella.

L’he sortit a veure per poder descriure-la. Encara té un pèl jove molt fi, molt net, que brilla i crema amb el sol del migdia, ben bé igual que un tiziano. Els colors s’escampen com olis sobre el pèl lluent de l’animal, l’incendi marron de les galtes i la panxa clares, el carbó del morro fosc, el nas, els llavis prims i negres, el flameig blavenc de les orelles i les potes, el refredament fins a la cendra del clatell i l’extinció completa del foc a l’esquena negra, on sura un llambreig de pèl platejat.

El contorn dels ulls és negre, fi com un antifaç de seda molt petit al voltant de les ninetes marrons, clares i grosses. El blanc moll de la còrnia, la brasa marró que fulgura als forats dels dos ulls, dos cràters mínims, la llum que arriba del fons de l’animal… Els ulls d’un animal són terribles.

El morro. La mucosa del llavi. El dibuix negre de la boca i els ullals grogosos, la corona bruta de les dents, la llengua que penja com un drap vermell, la boca que em va mossegar.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant