La gossa (4)

Va ser un capvespre fantasmagòric de dissabte, ja vingut el bon temps i les tardes inacabables – el dia guanyant pam a pam el terreny la nit, trepitjant-la i humiliant-la amb exèrcits al saqueig, el cel ple de violacions i incendis, la foscor sotmesa a la llum, amb traicions encobertes i judicis sumaríssims, parricidis, fraticidis, infanticidis, la nit esqueixada i oberta en canal, els animals nocturns fugint desesperats pel cel als seus amagatalls, deflagracions i espases, la punta d’acer del sol entrant i sortint dels budells, tota aquella empastifada a punt de caure’ns a sobre.

Les cases d’aquesta urbanització són de segona residència. La temporada vacacional comença per setmana santa. Els propietaris barcelonins aprofiten aquests dies per endreçar la casa i arreglar el jardí, i llavors els gossos, tots els gossos de la urbanització, senten olors que els humans no detectem, saturats com tenim els sentits, en primavera.

A quarts de nou comença la serenata. Com llums sonors que s’encenen en punts aleatoris del silenci, quan comença a fer-se fosc, els lladrucs de les cases van sumant-se els uns als altres. Parla un gos i els altres callen. Acaba el seu discurs. Un segon de silenci i pren la paraula un gos de més enllà. El lladruc que ve de l’altra punta de la urbanització precisa alguna cosa. Dos gossos fan un duet, un altre udola una ària rogallosa… No hi ha res més que aquestes fogueres sonores que s’encenen i s’apaguen i ressonen en el buit.

Els mateixos veïns nouvinguts – que amb les olors estranyes de la seva presència provocaven els lladrucs – van protestar. És natural, necessitaven dormir, reposar de l’huracà dels dies laborals, que per això venien aquí, a la urbanització amb vistes a mar, al sol primaveral, a les nits templades, a la natura dòcil. Havien vingut a reposar i no a sentir una orquestra absurda de lladrucs. Perquè és l’absurditat, que desespera: a qui lladren, aquestes bésties? Per què lladren? Per què hem de saber que no sabem? Els gossos no eren seus, el bon temps ja permetia deixar la finestra una mica oberta perquè entrés l’aire del jardí, les primeres olors florides. No havien vingut aquí per sentir els gossos que els distreien de la veu dels televisors, que pot ser grollera, falsa i enervant, tot el que es vulgui, però que és coherent.

I un capvespre vam rebre una trucada:

– Esa mierda perro! Hostia! Coño!

No sabem res dels nostres veïns de cap de setmana, però, qui hagués trucat, tenia tota la raó. Jo també sóc sensible als sorolls. El pitjor veí del món és un gos a la casa del costat.

El veterinari va donar-me uns calmants per la gossa. Els primers dies, funcionaven. Feia llàstima veure-la amb aquella mirada de xai i les orelles abaixades. Què li estava donant? I la bogeria – els fantasmes que sentia, que bordava – no duraven pas més d’un parell d’hores. Valia la pena, drogar-la?

Quan vaig acabar el pot – perquè la Floreta és un nervi, no és tan fàcil, fer-la callar, i normalment doblava la dosi, també per avançar l’efecte -, vaig tenir la idea de posar-li un morrió.

Ho entenc perfectament, que em mossegués. Poseu-me un morrió a mi. Treieu-me a mi l’únic desfogament a la cadena.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant