La gossa (i 5)

Està asseguda amb les orelles dreçades cap a mi. Obre la boca, li penja la llengua i la respiració curta i seguida li fa brandar el cap com si afirmés. Però la porta són els ulls rodons, la llum del fons del pou. Si poguéssim parlar, podríem tenir malentesos, però a través dels ulls no hi ha intermediaris, és contacte pur.

S’aixeca, se m’acosta, tensa la cadena i el collaret metàl·lic s’estreny. Un collaret metàl·lic amb punxes per dintre. Arriba just a un pam meu. Et tinc aquí lligada i m’estàs agraïda – i no és per l’aigua, ni pel menjar, ni la neteja, que són les meves obligacions: agraïda perquè m’he dignat a sortir de casa i dedicar-te una mirada.

Et tinc encadenada a l’arbre. En el fons m’ho agraeixes. Entre nosaltres pot haver-hi matisos, però no contradiccions. La llum pot anar cap un costat o l’altre, però no simultàniament a bandes oposades. La relació amb una bèstia és incondicional.

Ni amor, ni res. Et puc tenir encadenada i estimar-te més que als meus pares. És un compromís seriós. Ens necessitem l’un a l’altre. Tu estàs encadenada a l’arbre i jo estic encadenat a tu.

Et podria tenir lligada fins que et morissis i això no canviaria res. Però tinc previst deixar-te anar quan siguis vella. Et passejaràs pel jardí com pel pati d’un geriàtric. Tu que hauràs passat la vida sola, sense cap més companyia que la meva, sense córrer, sense sexe, amb un diàmetre de llibertat de com a màxim sis metres. S’ha acabat gratar el jardí buscant-hi companys enterrats per compartir la recerca de res, de l’exèrcit de gossos tornat un sol gos, la manada de gossos salvatges que corre pels camps.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant