D’on vas treure la idea d’aquest quadre? (I)

La manera que em vénen els quadres al cap és la mateixa manera que els ve a molts pintors, a partir d’una imatge que es va repetint i que, t’ho diré metafòricament, és una mena de capsa de parets obsessives – de parets que són fruit d’una obsessió que no et treus de sobre, com si qualsevol façana o vessant de muntanya fos una cara d’aquesta capsa, i el cel mateix la tapadora -, unes parets tan obsessives que et puc dir sense embuts que ratllen la mania, perquè, després que m’ha vingut al cap una imatge d’aquestes, vaig pel món convençut que porto a la butxaca una capsa d’una certa importància, si més no per mi, una capsa embolicada per regalar, amb un llaç, i que de fet és un regal, perquè a dintre hi té, perfectament empaquetada i encoixinada entre floquets de porespan, com t’ho diria, l’explicació, el manual d’instruccions per poder resoldre algun problema secret. Un secret que pot tenir poca o molta importància, un secret visual, intel·lectual, això tant és. Carrego amunt i avall aquesta capsa dies i dies, hi dormo i dino amb ella i no me’n separo. Tu saps, Rosa, allò que mai has acabat d’entendre? Saps… Vull dir, tu mateixa, de vegades tens la impressió que hi ha d’haver una fórmula senzilla, elegant i genial, un E=mc2 que hagi d’il·luminar, explicar o desfer d’una vegada tot l’embolic de la teva persona, no? Desfer el manyoc de cintes, cables i fils de seda resistents, indestructibles, de mil colors, embullats i plens dels nusos de la consciència; no t’ho sembla, els dies optimistes, que només seria una qüestió de poder destriar el fil que toca? Fer pinça amb l’índex i el polze, pessigar el fil just i estirar sense esforç. I tot l’embolic de la persona es resoldria com si res. El nus es desfà, i la corda ja no et lliga. Seria com fer un foradet a la paret d’una habitació hermètica a la llum. A poc a poc, sense violència pels ulls, aniries descobrint casa teva. No tornaries a ensopegar. La realitat s’ajustaria als teus pensaments. Tindries la pau dels creients, si en queda algun. El problema és que no es pot estirar el primer fil que et passa pel cap, no pots anar provant, no tens edat per confiar que res resolgui res, i molt menys tot d’una tots els embolics, no hi ha miracles i és massa arriscat: estirant un fil qualsevol, el nus s’estreny i l’embull es compacta encara més i acabes perdent, ja, fins i tot la mica de flexibilitat, de tovor, el mil·límetre de marge que tenies. Per poder continuar en aquesta vida, per poder sofrir-la, jo m’imagino molt sovint que me n’escapo corrents i vaig tan lluny com puc. I apa que no ho faria, si confiés que el fil bo és aquest. Però és que tinc tantes possibilitats d’encertar-lo entre el manyoc de fils com de descobrir els meus nom i cognoms gravats a dintre el cercle d’un anell d’or tancat en una llauna de tonyina comprada en un supermercat de l’extraradi. Això és com suïcidar-se: si jo sabés que a l’últim moment, que l’últim pensament, l’absolutament últim pensament de la meva consciència – que trist, l’últim pensament de la consciència: tot allò que ens que enduem a l’altre món… Aquesta llum que diuen que veus abans de l’apagada és tan poc subtil, és tan indigna d’un pintor, fixa’t que ningú l’ha pintat mai, perquè no val la pena, és plana, encegadora, és la llum d’un flash, del flash del foto finish, tot el que ha quedat dels alliberaments i claustrofòbies d’una vida interminable: una banal flamarada encegadora: l’últim pensament, el retrat que t’immortalitza quan petes la cinta d’arribada: és patètic. Doncs, des d’un punt de vista intel·lectual – d’acord que la immensa majoria de suïcidis són sentimentals, que són la culminació del mal moment d’una tristesa, però tot és anar-se preparant -, doncs si estigués segur que l’últim pensament abans del fosc total no serà “vols dir?”, o, “ai, no, no, no, no vull morir-me, m’hi he repensat, no!”, si tingués garantit que l’últim pensament no ha de ser de recança – “hòstia, l’he cagat” -, si estigués segur de mi mateix, en altres paraules, si els humans fóssim individus fiables per nosaltres mateixos, em sembla que no hi hauria més morts naturals que les morts per accident. Doncs això. Quan em ve una impressió d’aquestes, l’embrió d’una pintura, és com si la capsa que el du, només d’obrir-la, hagués de resoldre si no tot – a veure, és que també seria un desastre quedar-se sense dubtes ni enigmes, siguem sincers, quina por, si el lloro cerebral es quedés sense pinso, de braços plegats, sense tema de conversa, sense la xerrameca boja amb l’aviram exòtic que el ve a veure, sense els seus miralls per arreglar-se-, sí no resoldre tot l’embolic, sí almenys resoldre algun dels dubtes que ens angoixen i que per norma general no sabem ni arribar a plantejar-nos, perquè aquests dubtes, aquestes incerteses, només són això, una angoixa indeterminada. Agafa-t’ho com vulguis. El Goya més negre és balsàmic. Els pintors només ens

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant