D’on vas treure la idea d’aquest quadre? (II)

dediquem a fer una mica d’endreça, a emmarcar un tros de món, donar quatre explicacions a la mirada, de la mateixa manera que els músics ho fan a l’oïda. És anar proveint. Doncs, quan em ve al cap una imatge d’aquestes, i això deu ser, no ho sé, un cop cada mes o cada dos mesos o tres, no pas més, perquè ja saps que no sóc prolífic, doncs, cada cop que rebo del més enllà una tramesa d’aquestes, em toca estar per ella, no fer-me el sord, donar-li utilitat. A veure. De vegades hi ha falses alarmes. La majoria de cops et trobes que et ve, que notes que et ve, però no – és com quan als homes ens sembla que ejacularem, i no: és molt voluble, el plaer marxa i qualsevol pensament te’n distreu, els pensaments i el cos estan plens de pistes i camins falsos. Sovint et sembla que t’ha vingut una imatge d’aquestes que després es convertirà en quadre, però no, d’això res, per intens que sigui i emocionant en el primer moment, saps, després, de cop, es ventila: era foc d’encenalls. Una possibilitat de llum, un puntet exacte, un to vermell que hauria pogut prendre foc a tota la muntanya, s’afolla i es mor i ja no hi penses més. Un univers menys: n’hi ha de sobres… I els que he arribat a oblidar, i els que ni he arribat a veure. Te’n queda el record una estona, després se t’esborra: on és, ara, el puto albat? La capsa s’ha fos als dits, busca-la. En canvi, la impressió autèntica, persisteix. És la seva virtut. Aquesta capsa, aquesta imatge, aquest color, aquesta llum et segueixen i et repeteixen com un dinar mal posat. Torna aquí, torna allà, és igual si no te l’apuntes, és capsa i caixa forta i el problema més aviat el tindries per oblidar-te’n – tot sigui dit, jo tinc amics pintors que van pel món amb el quadern de dibuix com amb un salabrell: no sóc d’aquests, encara que acostumo a tenir un carbó i una llibreta al cotxe, pels viatges de Barcelona a casa i de casa a Barcelona. Tinc la llibreta al costat del canvi de marxes, la guixo mentre condueixo, contravenint el codi de circulació i amb un gran risc per la vida meva i dels altres, perquè de veritat que sóc capaç de deixar anar el volant un moment per apuntar no pas un d’aquests embrions, que ja dic que no caldria, sinó un matís, un detall, uns gargots, un esbós, la descripció per escrit d’un color, d’un to que milloraran un quadre ja començat; i això sí que ho apunto per no oblidar-me’n. Quan arribo a casa, baixo la llibreta del cotxe per transcriure l’apunt o ja posar-m’hi directament a treballar, i moltes vegades després m’oblido de tornar a pujar al cotxe la llibreta, i el viatge que ve em trobo que no tinc llibreta, i llavors pla que no és perillós, el que faig, a cent vint o cent quaranta per hora, ajupir-me sense deixar anar el volant per buscar una mica de paper a la guantera, o, amb el cinturó posat, aixecar el cul del seient i buscar un tros de paper a la butxaca de darrere els pantalons mirant que el peu no acabi d’enfonsar l’accelerador fins a terra, un paperet com sigui, un tros de paper arrugat, una merda de paperot abans que la idea quedi massa enrere, mentre el cotxe se m’endú a cent per hora, cada vegada més lluny de la idea, ja no es veu ni pel retrovisor… Conduir ajuda a rumiar. Això, ho té. Al cap no li serveix concentrar-se en un pensament sol. No val la pena concentrar-se en una pintura. El cap és promiscu, és genital, necessita la dispersió, necessita distreure’s, divertir-se, i, si no li vénen donades en aquesta forma de capseta regalada, no cal que t’hi matis: només pots capturar les idees tangencialment, mentre estàs conduint, o camines, o rentes els plats o ets al lavabo fent de les teves. No pas si t’hi concentres. Si t’hi concentres, no en treus res; la carabassa està buida. Si poguéssim girar els ulls cap endintre i mirar, no veuríem res – ei? Hola? Hi ha algú? Com ressona! Dit diferent, si dediques el cervell sencer a una sola cosa, no et queda cervell per mirar la cosa des de fora. El quadre necessita un marc, per inútil que sigui aquest marc i encara que el marc sigui la mateixa paret on penja o el doblec de la tela. Res a fer. I és fotut no poder-nos veure si no és des de l’exterior, en altres paraules, no poder-nos veure amb els nostres propis ulls, i que sigui tan necessària la consciència com la inconsciència per arribar a entendre-hi res: bojos fan bitlles. Com t’estava explicant, si la capsa és autèntica, tant li fa que no apuntis la idea. Ja tornarà. És canina. Si volguessis abandonar-la, encara et vindria a darrera amb més ganes, saltant i movent la cua, llepant-te els turmells i fent festes. Vint o vint-i-cinc quilòmetres, et seguiria. I encara que a la llarga es cansés, és molt més fàcil que, abans, te’n cansessis tu de defugir-la i te la tornessis a afillar. Una vegada reconegut que et persegueix una idea, doncs, tu saps que a dintre la capsa hi tens el nucli d’un oli, un gravat, un mural o una videoinstal·lació – si jo fos futbolista, una rematada, si fos empresari, un negoci; si un Don Joan, la clau d’una seducció; i un jugador, el pressentiment -, la llavor d’una obra que t’ajudarà a aclarir algun embolic, un petit nus dels teus, que dónes per suposat que és compartit amb algú més: aquí és tota la teva fe. Però és una capsa hermètica i tu no saps de

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant